Antoni Campañà

És un dels pocs fotògrafs que va regis­trar en pocs dies de diferència els dos bàndols de la Guerra Civil: els vehi­cles estim­bats als bar­rancs de Port­bou pels repu­bli­cans que fugien cap a França i la des­fi­lada tri­om­fal de les tro­pes fran­quis­tes entrant a cavall per la Dia­go­nal. Els que se n’ana­ven i els que arri­ba­ven. Enmig de la xaranga de botes mili­tars d’una d’aques­tes mar­xes, Antoni Campañà va fixar-se en un mem­bre joveníssim de la Falange, des­fi­lant amb pas mar­cial en un agut con­tra­pi­cat per sota del nou obe­lisc de la plaça de Cata­lu­nya. Al mateix lloc, va foto­gra­fiar al cap de poc un sol­dat fes­te­jant una minyona un mig­dia calorós, envol­tats d’una mul­ti­tud vaga­rosa. El mis­teri de les més de cinc mil foto­gra­fies inèdites de la guerra que Campañà va tenir dècades ama­ga­des al garatge, dins dues capses ver­me­lles, pot­ser es resol aquí, en aquesta cruïlla vital: haver estat part dels que mar­xa­ven i haver-se, al final, que­dat; tenir davant dels ulls la vida crua, però haver de supor­tar sen­tir dins les imat­ges el mur­muri sibil·lí de la pro­pa­ganda. En aque­lles cir­cumstàncies, qui és que podia tenir una mirada neta? L’estil gallard que Campañà va impri­mir als retrats dels mili­ci­ans anar­quis­tes, amb aquell to de plata esvaïda i els seus vio­lents con­tra­pi­cats, ser­virà també per foto­gra­fiar els cadells de Franco, inves­tits de la mateixa gran­desa i una idèntica mirada des de sota, sub­ju­gada i de genolls. Susan Son­tag creia que era cosa dels mora­lis­tes exi­gir que les foto­gra­fies par­les­sin, però mati­sava que aquesta facul­tat ja la com­pleix la des­cripció que les acom­pa­nya: “El peu de foto és la veu que falta, i s’espera que parli a favor de la veri­tat.” De quina, però? Els edi­tors del lli­bre La capsa ver­me­lla (Coma­ne­gra), que repro­du­eix bona part del tre­sor de Campañà ara recu­pe­rat, pre­ve­ient la com­ple­xi­tat d’inter­pre­tació d’un lle­gat com aquest, es refe­rei­xen de manera sem­blant a “la memòria cris­tal·lit­zada que res diu sense expli­cació”. Perquè no hi ha manera de res­tau­rar la mudesa de les imat­ges en un con­text bel·licós. Tam­poc nosal­tres som neu­trals, si pas­sem per alt que un nen ves­tit de milicià de la FAI sigui por­ta­dor d’un mis­satge d’espe­rança, tal com apa­reix reto­lat al lli­bre, i un altre que des­fila amb els falan­gis­tes només pugui ser prova d’un adoc­tri­na­ment mal­vat. El tes­ti­moni de Campañà pot­ser no aporta ele­ments nous a l’ima­gi­nari de la guerra, aque­lla bar­reja d’hero­isme i atro­ci­tat que ja coneixíem, però és d’un enorme valor per sos­pe­sar-ne les capes morals, per reve­lar la sole­dat dels refu­gi­ats, per veure les cues del pa i les del cine a la mateixa ciu­tat, per ense­nyar per pri­mera vegada el ros­tre tenebrós del líder d’un dels temuts comitès de con­trol de car­re­te­res, o per des­co­brir, en fi, que una guerra et fereix per fora i et trenca per dins.