Merda a les cunetes

Ara que és temps de va­cances i que es fan llargs tra­jectes amb cotxe vull pro­posar un joc als ocu­pants del ve­hi­cle que no con­dueixin i s’es­tiguin avor­rint: es tracta de fixar la vista a les cunetes i comp­tar el número de llaunes i am­polles de plàstic que s’hi acu­mulen. No pas­sarà gaire es­tona que en per­dreu el compte i hau­reu de tornar a començar. De tant en tant ens podem fer una idea més pre­cisa de la mag­ni­tud de la tragèdia quan els op­er­aris de car­reteres fan neteja. Cada pocs me­tres s’hi pot veure com han pogut om­plir una gran bossa d’es­com­braries sencera i les van dis­posant, una dar­rere l’altra, a la vora del camí per pas­sar-les a rec­ol­lir després. Em costa molt d’imag­i­nar què passa pel cap d’un in­di­vidu que és capaç de llençar per la fines­tra del seu ve­hi­cle un envàs que po­dria di­posi­tar fàcil­ment a la pa­per­era més pr­opera només d’ar­ribar a la seva des­ti­nació. Potser té un trastorn ob­ses­siu com­pul­siu se­lec­tiu que no li per­met tenir brossa dins del cotxe però que, en canvi, li con­sent deixar-la a qual­sevol lloc. O, sim­ple­ment, és que dins d’aque­lla closca no hi ha res de res i només sap re­spon­dre a un im­puls pri­mari, an­i­mal, de des­fer-se sense ru­miar gaire d’allò que ja no ne­ces­sita. És clar que dins dels nu­clis ur­bans això també passa, però els reg­u­lars serveis de neteja en pal·lien l’im­pacte diàri­a­ment: com el Sísif mitològic con­dem­nat eter­na­ment a fer rodolar una pedra, aque­sts han d’ex­e­cu­tar una feina mai resolta. Tor­nant al que dèiem al prin­cipi, potser el vi­atge de va­cances no serà per car­retera, sinó a un exòtic país llunyà d’aque­sts que diem que estan “en vies de de­sen­volu­pa­ment”. Abans de tornar es­can­dal­itzats per les muntanyes de brossa que s’acu­mulen al co­stat de qual­sevol camí o als so­lars d’al­guna gran urbs, pensem que la diferència amb nos­altres és només de grau: és a dir, que en­cara estem per acabar de de­sen­volu­par del tot.