Lliçó de metge

“Llegint el seu article, he pensat que potser no li desagradaria llegir el meu.” Amb aquestes paraules tan breus i tan modestes, el doctor Alsina i Bofill m’ha enviat el seu treball sobre “El metge i la malaltia terminal” publicat a “Annals de Medicina”, volum 64, número 8.

Com és sabut, el doctor Alsina i Bofill és una personalitat en el camp de la ciència i de la cultura catalana, i crec que és convenient que les seves opinions es difonguin més enllà d’una revista especialitzada; el tema ens afecta a tots, i és bo de veure com és plantejat per un metge que, a més de guarir, vol reflexionar sobre la vida i la mort.

“L’objectiu de la medicina actual s’ha anat concretant cada cop més a guarir totes les malalties... i aquest “totes” exclou la noció que tard o d’hora arribarà per a tothom la malaltia terminal. No crec que aquesta idea figuri en cap programa universitari, ni què és el que ha de fer el metge quan haurà d’atendre un malalt afectat d’un procés irreversible”. “El malalt que sucumbeix a un mal insoluble desperta certament en el metge la compassió. Però més viu, i més persistent, és l’impacte que li produeix el sentiment de fracàs. D’aquí neix un enduriment ulterior en la lluita contra la malaltia. I així veiem que un malalt que tothom dóna per perdut irremissiblement ha de viure els darrers dies –i a vegades les darreres setmanes– de la seva vida sotmès a totes les molèsties inevitables en la tècnica terapèutica d’avui. Molèsties físiques i, sobretot, molèsties morals. Aïllat dels seus, potser en la gàbia d’una unitat intensiva, amb tots els forats naturals cateteritzats i amb totes les venes connectades a degotadors, despertat a cada moment per injeccions i extraccions els motius de les quals ningú no li dóna... I això passa precisament quan el malalt necessita més que mai un embolcall d’humanitat, de relació càlida per a sentir-se segur en la seva angoixa.”

“Com a científic, com a tècnic, la mort és la desfeta. Però el metge no pot deixar d’afrontar-la; perquè és una de les feines més difícils ésser bàcul de l’home malalt fins a la mort. La disjuntiva és realment angoixant: 0 bé metge i malalt assumeixen la mort com el que és, com un fet integrat en l’essència de la vida, o bé la consideren com una derrota inacceptable. En aquest darrer supòsit, hauran de continuar una lluita dura, costosa i eixorca. En el primer, hauran d’emprendre un laboriós exercici de conformació a la realitat basat en l’exaltació dels valors espirituals”.

M’agrada que un metge digui que “cal no oblidar que el malalt percep gairebé sempre la proximitat de la mort, i, salvant raríssimes excepcions, l’accepta i s’hi avé. El metge ha de saber aprofitar i fomentar aquesta conformitat essencial; si més no, no trencar amb tractaments intempestius la pau indispensable als darrers dies de la vida. Hem de convèncer-nos que, quan ho hem fet tot de cara a la malaltia sense resultat, el nostre deure és procurar un final tranquil. Per a obtenir-lo és indispensable que malalt i metge aconsegueixin aquell clima de cordialitat que permeti de fer-se la confidència més o menys explicita que tot ei que hom podia fer ja ha estat fet. Sovint amb una mirada n’hi ha prou. Llavors el malalt, exempt d’agressions terapèutiques i d’inquietuds, pot recuperar la llibertat d’encarar-se amb la mort, de sentir-se responsable del seu propi destí.”

Amb una mirada n’hi ha prou, diu Alsina i Bofill... Vet aquí la lliçó que proposa als metges: no tan sols saber “auscultar”, sinó aprendre a “escoltar” i a “mirar”, que és força més difícil.