Un refresc a preu de percebe

El dar­rer cap de set­mana vaig aga­far un tren de llarga distància amb des­ti­nació a Bur­gos, acom­pa­nyada de la meva filla i d’unes ami­gues. En un moment del tra­jecte, la filla em demana diners per com­prar una beguda al bar. Quan em retorna el canvi, sos­pito que la molt múrria s’ha guar­dat alguna moneda a la but­xaca. Però mai més lluny de la rea­li­tat. Sim­ple­ment, ha pagat un refresc al preu d’un per­cebe. Al viatge de tor­nada ja pro­cu­ra­rem pro­veir-nos de begu­des com­pra­des al car­rer; però això no treu que els preus de la cafe­te­ria, tenint en compte que la gestió de la xarxa fer­roviària està par­ti­ci­pada per l’Estat, podrien ser més rao­na­bles i més mesu­rats. La mateixa queixa es pot tras­lla­dar a les boti­gues i res­tau­rants dels aero­ports, on s’hi afe­geix que als avi­ons només hi pots pujar líquids com­prats un cop pas­ses el con­trol i, en con­seqüència, pagats a preu d’or. Sem­bla men­tida que l’encar­re­gat d’adju­di­car aquest ser­vei sigui Aena, empresa on el govern espa­nyol té una majo­ria d’acci­ons, i que es doni carta blanca per abu­sar amb els diners que es dema­nen per un entrepà o una sim­ple ampo­lla d’aigua. Perquè si par­lem d’abu­sos en pres­ta­ci­ons que hau­rien de ser més asse­qui­bles, també podem diri­gir la mirada cap a les àrees de ser­vei de les auto­pis­tes. És sor­pre­nent que la gestió depen­gui del Minis­teri de Trans­ports i Mobi­li­tat Sos­te­ni­ble, o pot­ser això explica el drama que es viu en aquests espais, on els preus vore­gen la il·lega­li­tat, sobre­tot perquè el men­jar és infame i indi­ge­ri­ble. I ja poden pre­gar per tal que el viatge en auto­pista no l’ento­min de camí a un hos­pi­tal, on tant si és pri­vat com públic el rema­ta­ran amb el preu de l’apar­ca­ment, on l’hora no bai­xarà dels tres euros, si és que no arriba als qua­tre.