No em diguis “bon any!!!”

No hi posis tres sig­nes d’excla­mació per fer córrer el temps, que hi ha coses que els anys no esbor­ren. No hi posis tres sig­nes d’excla­mació com si pogues­sin afe­gir-hi nor­ma­li­tat; com si em pogues­sin convèncer que allò són coses que pas­sen, que s’esca­pen del nos­tre con­trol; com si pogues­sin trans­for­mar màgica­ment tot el dolor i el record de com em vas igno­rar, de les parau­les que em vas dir i les que no em vas dir; com si pogues­sin afe­gir-hi l’ale­gria que ara a tu et convé que tin­gui; com si pogues­sin diluir que tu i jo no tenim res a veure, per inten­tar acos­tar-te més a una mena de nosal­tres que t’ani­ria millor. No em desit­gis una bona entrada d’any ara que ja és tard i que he cami­nat a les fos­ques quan tu no hi eres gens, ni et va impor­tar el meu pati­ment.

No em desit­gis feli­ci­tat, que no vull res que vin­gui de tu perquè em fas por i no sé qui ets, i sos­pito que ama­gues en aquests desit­jos un altre engany a favor teu.