Ja és coneguda l’actual fase del conflicte entre Catalunya i Espanya que, crec, va començar quan el govern presidit per Pasqual Maragall va decidir fer la reforma de l’Estatut i amb l’aprovació del nou text el 30 de setembre de 2005. És a dir, ja fa més de quinze anys. Després, el moviment independentista va anar creixent, fins al referèndum de l’1 d’octubre de 2017, la vaga general del 3 d’octubre i la declaració d’independència pel Parlament de Catalunya, primer el 10 d’octubre, suspesa temporalment, i finalment el 27 d’octubre de 2017. Mentrestant, el 16 d’octubre, Cuixart i Sànchez van ser empresonats pels fets del 20 de setembre davant la seu del Departament d’Economia.

Immediatament, el mateix 27-O l’Estat espanyol va aplicar l’article 155, suspendre l’autogovern, destituir el president i els consellers del govern i dissoldre el Parlament. Aquestes mesures i la manca d’un reconeixement internacional significatiu van fer que la república no s’arribés a implementar, van provocar l’exili del president i alguns consellers i poc després la presó dels consellers que no s’havien exiliat. Aleshores comença una fase repressiva generalitzada contra molts participants en l’1-O i el 3-O, en les protestes contra l’empresonament i la condemna dels consellers del govern, i a membres dels moviments socials (contra els desnonaments, les empreses que tallen serveis essencials a les persones, a gent que fa rap i altres artistes...).

I arribem fins avui, amb els partits independentistes més dividits que mai i, aparentment, amb una desmobilització de la ciutadania fruit de diversos factors, tant a l’àmbit nacional com a l’àmbit econòmic i social. I mentrestant s’ha parlat molt de diàleg o no diàleg amb l’Estat, o de si es pactava o no tal cosa o tal altra al Congreso. De fet, històricament, en la relació dels polítics catalans amb els de Madrid hi ha algunes constants que, fa poc, en un magistral article (“Equivocar-se d’enemic”) ens recordava Josep-Lluís Carod-Rovira, tot referint-se (via Ferran Soldevila) “a aquesta actitud, tan catalana, de creure’s a ulls clucs allò que diuen els polítics de Madrid, de confiar en les seves promeses, de prendre en consideració les seves afirmacions i de confondre amb una amistat sincera allò que són simples gestos de cortesia, tan postissa com interessada”.

Perquè, seguint amb Carod-Rovira, “si Espanya és, sobretot, un negoci..., per a les seves elits dirigents i extractives...; el manteniment dels privilegis per part de les minories que n’ostenten el poder comporta adaptar les seves formes de dominació als paràmetres culturals de cada època i, per aquest motiu, no es manifesten d’igual manera en dictadura militar que en democràcia més o menys convencional”. I afegeix: “Soldevila anota: «El gran defecte dels catalans ha estat sempre de no saber conèixer llurs enemics.»” I ja per acabar, Carod-Rovira ens diu: “Els representants d’un poble que lluita per la seva emancipació nacional han de desconfiar sempre, per definició, de la paraula donada pels representants de l’estat que els oprimeix i els impedeix de decidir el seu futur nacional i no atorgar-los cap versemblança a les seves promeses, afirmacions o propostes..., si resulta que s’acaba complint, l’excepció confirma la regla.”

Tenint en compte aquesta experiència històrica, és evident que caldrà dialogar i pactar moltes coses amb Espanya, tant si Catalunya esdevé una república independent com si no: per començar, l’amnistia per a tots els que han patit o poden patir represàlies i, després, el poder d’exercir el dret a l’autodeterminació. I moltes coses més. A menys que, si no hi ha independència, l’Estat espanyol vulgui continuar amb la política repressiva de tots els aparells de l’Estat, cosa que, d’altra banda, sembla que li provoca problemes amb alguns països importants. Però, en tot cas, com que no ens en fiem, qualsevol diàleg i tots els acords s’hauran de fer amb la presència de mitjancers d’organitzacions internacionals reconegudes i realment neutrals, gravant fil per randa totes les converses i aixecant actes detallades dels acords, avalats pels mitjancers, a què s’arribi.