La banca esquizoide

Si en alguna cosa han coin­ci­dit les pre­sen­ta­ci­ons de resul­tats dels bancs d’enguany és en la defi­nició del 2020 com un any “difícil”, amb aquest qua­li­fi­ca­tiu mateix o amb tots els sinònims pos­si­bles, i de vati­ci­nar davant dels seus acci­o­nis­tes que el 2021 serà l’exer­cici de la remun­tada, que les coses ani­ran molt millor, que l’eco­no­mia es recu­pe­rarà, que ens vacu­na­rem i que men­ja­rem anis­sos. Alguns han anun­ciat ope­ra­ci­ons suco­ses, d’altres han aven­tu­rat crei­xe­ments, tots han agraït la tasca dels seus equips i han elo­giat com de bé que ho estan fent... Curi­o­sa­ment, poques set­ma­nes després, assis­tim a un dego­teig de reta­lla­des de plan­ti­lla que fan fere­dat, argu­men­ta­des amb les bai­xes ren­di­bi­li­tats i augu­ris incerts per al negoci. És cert que els 3.100 mili­ons que va gua­nyar la banca de l’Íbex 35 són força menys que els d’un any abans, però convé recor­dar que aquesta reducció es va deure sobre­tot a les pro­vi­si­ons, el calai­xet que fan les enti­tats per si un cas, i que el marge net de Cai­xa­Bank, Saba­dell, San­tan­der, BBVA, Bankin­ter i l’ales­ho­res encara exis­tent Bankia, sumat, va pujar gai­rebé un 7% fins a més de 13.500 mili­ons. Pot ser que tot això es pugui argu­men­tar finan­ce­ra­ment, però no deixa de sor­pren­dre com de com­pli­cat deu ser ven­dre èxit als inver­sors i mals ave­ranys als emple­ats.