La noia de la capsa de fils

Avui és l’aniversari de la noia de la capsa de fils. Fa 103 anys. I a la Maternitat d’Elna, on les autoritats l’homenatgen, hi va tenir el seu fill Rubèn a un quart de tres de la tarda del 5 de gener del 1940. La capsa era de galetes, d’aquestes de llauna de la marca Solsona, i la noia, que era modista, durant la guerra hi havia pogut aplegar rodets de fil de seda i torçal, de tots colors, de la fàbrica Gütermann. El 1939 la capsa se’n va anar amb ella, a l’exili. Podria servir com a moneda de canvi. Els fils de cosir eren escassos. “Sovint, quan sentia nostàlgia, obria la capsa i, veient aquells colors, els ulls se m’omplien de llàgrimes. No era només pel record del meu ofici; sinó per l’absència de colors de la nostra vida en captivitat”, escriu la noia de la capsa, la Remei Oliva Berenguer, en relació amb la misèria dels camps, en unes memòries del 1988 i que el Memorial Democràtic ha editat. Podem escoltar-la, centenària, lúcida i eloqüent, a la pel·lícula El nostre llarg silenci, de Quim Paredes. La història de la Remei és la de moltes dones republicanes. El fet de ser un relat comú el fa excepcional. I no només perquè és el d’una supervivent. Als joves, que viuen plenament en l’ara, el camp d’Argelers no els diu res i són les experiències biogràfiques, la d’una noia que s’aferrava al consol de la verdor dels fils, les que creen vincles amb un passat cada cop més llunyà i desconegut.