Ungles cremades a la presó

La guerra es va acabar. I va començar el càstig. En forma d’escarni vexatori. A Binacet, a Osca, a les germanes solteres del “roig” les van passejar nues i amb el cap rapat. Les rapades. S’havia de marcar les fadrines en edat de festejar, malbaratar-les quan comencen a viure. Una punició que les assenyalaria sempre. El roig era exiliat a Moscou i el germà petit es va passar 12 anys a la presó. Els mateixos que van recloure al penal de les Corts a Barcelona la banyolina Maria Domènech Perich, condemnada a 30 anys després que la detinguessin, el 22 de desembre de 1939 a Figueres, enviada per la direcció de Perpinyà amb l’objectiu de reorganitzar el PSUC. Durant la guerra la Maria va formar part de la Unió de Dones, del Socors Roig i el 1937 va ser una de les primeres regidores de l’Ajuntament de Banyoles. S’amagava les ungles cremades quan els familiars la visitaven a la presó. Hi va entrar amb 26 anys, vital i enèrgica, i en va sortir amb 38, envellida i de missa diària. “La repressió va aconseguir el seu objectiu”, em va explicar fa un temps l’historiador Jordi Galofré, que ha documentat la història de la família, exemple de la humiliació als vençuts. Fa només dos anys que un memorial recorda a les Corts el que van passar, de 1939 a 1955, unes 5.000 dones que com la Maria s’amagaven les ungles cremades mentre els vencedors les fotografiaven amb les monges. Van guanyar dos cops i la segona, de forma cruel.