Fa pocs dies, amb companys i família, celebràvem el cinquantenari de l’ordenació sacerdotal d’un amic amb qui ens coneixem des de fa més de seixanta anys. Capellà en actiu i portant diverses parròquies tal com avui és normal a casa nostra, va carregat de feina però no afluixa: ni l’edat ni cap malura li impedeixen anar d’aquí i d’allà per les parròquies i un santuari en ple funcionament, del qual és capellà custodi. Allà, a la celebració, pensava que d’aquí a un temps, posem-hi d’aquí a deu o quinze anys, hauran mort la majoria dels fidels que ara assisteixen a missa i hauran mort també la majoria dels pocs capellans que queden a la diòcesi. Vindrà just: s’acabaran els mossens i s’acabarà la gent que va a missa, si a la Santa Mare Església no hi ha pas algun canvi important, alguna feliç i eficaç posada al dia. A l’amic homenatjat li vaig preguntar quina solució li semblava que hi havia, i em va esmentar un passatge evangèlic, aquell on Jesús diu als deixebles que els camps estan madurs per a la sega i que demanin a l’amo dels sembrats que hi enviï segadors. Aquesta solució, basada íntegrament en la fe, consisteix en resar, en demanar a Nostramo que faci néixer i madurar vocacions sacerdotals, ço és operaris per als seus conreus. Una solució que per ara no es mostra pas gaire operativa, qui sap si perquè no ho demanem, o no ho demanem prou bé. Ja se sap que “el vent de l’esperit” bufa cap allà on vol sense parar compte, sovint, en les circumstàncies que nosaltres valorem més. Abans, quan algú començava a anar estret d’armilla, és a dir quan li començaven a afluixar els calés, es deia que “se li acabaven les misses”. Ara, el sentit figurat continua vigent també, i efectiu: l’economia flaqueja i de quina manera (s’acaben les “misses”); van minvant les celebracions litúrgiques de consagració, substituïdes esporàdicament pel que en diuen “Celebració de la Paraula”. De tant en tant, el Bisbat de Girona publica llistes de nous nomenaments a la diòcesi, però tots els nomenaments són, de fet, estiraments per cobrir més parròquies que van quedant sense titular, de manera que alguns mossens que fins ara en portaven tres ara n’hauran de portar quatre, alguns que en portaven vuit ara n’hauran de portar deu, et sic de coeteris. S’acaba la cera, nois, i els últims blens s’estan recremant.