El mascle ferit

Des d’aquest petit requadre on l’esport en general i el futbol en particular no són precisament una especialitat, sí que es pot apuntar alguna consideració sobre el cas Rubiales. Després d’escoltar el discurs del president de l’RFEF de divendres, sense esmentar l’actitud fatxenda i desafiant o el repartiment de carnets de “feminisme autèntic”, queda clar que aquest personatge no té la capacitat d’entendre el que ha passat. El problema perquè ni ell ni els que el defensen vegin la gravetat dels fets és la normalització de certes actituds. Divendres vam assistir a tots els tòpics masclistes: el paternalisme que dona classes de “com” ha de ser el feminisme, la velada consideració del cos de la dona com una barra lliure, el supremacisme gonadal en els gestos i, finalment, el victimisme del mascle ferit... Tant de bo que la polèmica serveixi per canviar les coses. Salvant les òbvies distàncies, després del 1997 ja no es va poder dir “el meu marit em pega lo normal” arran del cas de la malaguanyada Ana Orantes, brutalment assassinada pel seu marit poc després de denunciar a la televisió els maltractaments de què era objecte. Potser no evitarem nous episodis lamentables com el de Rubiales, però, ara, alguns dels qui encara no tenien clars certs límits ja els coneixen.