Aquest dimarts passat va fer cinquanta anys que Joan Alsina Hurtós va morir assassinat a Xile, arran del cop d’estat de Pinochet. Entrà al Seminari de Girona el 1953, quan en tenia onze, i jo hi vaig entrar dos anys després, quan en tenia deu. Ell anava dos cursos endavant i, com que en aquella santa casa els de baix sempre ens fixàvem en els de dalt, en Joan Alsina era un dels que nosaltres admiràvem o quasi. En certa manera ens emmirallàvem en els companys dels cursos superiors, perquè eren veterans, perquè sabien millor que nosaltres què calia fer i dir o callar en cada circumstància d’aquella ferrenca i tan reglamentada vida comunitària cronometrada, espartana, feta de privacions i disciplines. En Joan, a qui prefectes i superiors anomenaven sempre Alsina Hurtós, perquè hi havia altres “Alzines”, no sobresortia pas en gaire res pel que fa a conducta: discret, més aviat callat i, com més o menys tothom, es devia esforçar perquè la família, el senyor rector del poble i tothom que calgués, tingués una bona noció i judici del comportament en la seva vida comunitària. Quan vaig entrar, ell feia tercer. Als de primer ens deien els primaris, i això comportava una dosi de menyspreu subjacent, perquè primari volia dir elemental, mec, poc cultivat, preparatori. Era un qualificatiu que nosaltres aplicaríem l’any següent als acabats d’ingressar; per tant només calia esperar, prendre-s’ho amb santa resignació i anar esperant per fer córrer l’argument.

Aquesta setmana, a Figueres l’han recordat amb una missa i un acte a la plaça de la Solidaritat, prop del monument dedicat a la seva memòria i a la d’en Joaquim Vallmajó de Navata, també seminarista a Girona, missioners empordanesos morts, a Xile i a Ruanda, perquè defensaven els drets humans més elementals. A en Joan, abans de rebre una ràfega de metralladora i ser llançat al riu, el van apallissar brutalment. En Joaquim va ser detingut i mai més hi ha hagut cap indici d’ell. Els recordo: en Joaquim sempre estava somrient, content, semblava una font que rajava. I en Joan era senzill i bonhomiós, de tarannà més aviat pagès.

Qui ens ho havia de dir, en aquells cinquanta del segle passat, que acabarien donant la vida pels altres i convertits en màrtirs que van estimar per viure i van viure per estimar.