Les xarxes socials proporcionen una certa distracció, però també sotsobra. No passa dia que no s’hi trobin una o més denúncies d’algú que ha estat maltractat en un establiment per raó de llengua. O, dit d’una altra manera, perquè parlava català. Potser ha demanat un esmorzar en una cafeteria i li han etzibat un “en castellano” o un “en español”, sovint acompanyat d’un lapidari “que estamos en España”. Les llengües moren, s’extingeixen normalment després d’una trista agonia més o menys explícita. A Catalunya tenim estudis i molta literatura sobre el tema. De moment, som els ciutadans els qui hem de lluitar contra el rebuig cada cop més embravit de l’adversari. Les llengües s’extingeixen, però no hauria de ser així si els governs, les autoritats que disposen de mitjans per evitar-ho, fessin la feina que els correspon. Igualment ens llançaran acusacions absurdes de totalitarisme. De fet, ja ho estan fent, mentre perdem la batalla. No en tirarem bon tros a l’olla de maldar per fer del català una llengua “simpàtica” i de ser bons minyons de cara als de fora. Les llengües no són simpàtiques ni antipàtiques. També a les xarxes s’ha fet viral el cas d’algú que diu que havia intentat enraonar català però que uns “catalanets” en feien mofa. I que per això no el parlava. Enfilar-se en l’anècdota com a tarima moral és un pretext tan ridícul com pervers. I l’acceptació mesella també.