Atenció: turistes!

La gent de San Fran­cisco, Estats Units, comença a pre­o­cu­par-se pel turisme, i ho fa d’una manera ben “a l’ame­ri­cana”, segons explica Igna­cio Carrión a “ABC”.

S’ha enge­gat una cam­pa­nya basada apro­xi­ma­da­ment en aquesta con­signa: “Dóna un cop de mà al turista”. És una cam­pa­nya que costa molts mili­ons –de dòlars– i uti­litza tots els mit­jans de comu­ni­cació publi­citària. Allò que pretén la ciu­tat no és de fet cap­tar turis­tes –en rep moltíssims– sinó con­ser­var- los, trac­tar-los de manera que no vul­guin pas­sar de llarg i que el record d’una bona estada els faci tor­nar. Volen crear opti­misme, ben al revés de l’espe­rit que ha dut la poli­cia d’Atlanta a omplir els car­rers amb uns car­tells que diuen: “Si s’estima la vida, no es quedi a Atlanta”.

Com es pot veure, els nord-ame­ri­cans tiren al dret, no són incli­nats a les mit­ges tin­tes. O caixa o faixa. A Atlanta et volen fer creure que estàs en perill de mort, i a San Fran­cisco et volen fer viure un somni de color de rosa.

Diu Carrión que el turista, a l’aero­port, es troba que li posen una insígnia, li rega­len una samar­reta amb les ini­ci­als de la ciu­tat, li ofe­rei­xen de dur-lo a la ciu­tat en un cotxe par­ti­cu­lar, etc. Tot això ho fa un equip de volun­ta­ris.

Pot­ser aques­tes acci­ons resul­ten molt sug­ges­ti­ves per a certa gent, però con­fesso que jo, si arribés a San Fran­cisco, inten­ta­ria pas­sar d’“incògnit turístic”. Jo sóc un gran par­ti­dari de la cor­te­sia i la cor­recció, però m’espanta la sim­pa­tia apostòlica. L’excés d’ama­bi­li­tat i d’afa­lacs sol fer per­dre molt de temps, i a vega­des es con­ver­teix en una autèntica imper­tinència. Molts dels qui exer­cei­xen aques­tes fun­ci­ons amb tant d’entu­si­asme arri­ben a estar tan satis­fets de la pròpia acti­vi­tat que sovint pres­cin­dei­xen de “l’altre”, i no prac­ti­quen la sen­si­bi­li­tat necessària per a ado­nar-se d’allò que l’altre real­ment vol: en un moment deter­mi­nat, que el dei­xin en pau. És una aber­ració de l’“altru­isme”, perquè no ens mou real­ment la con­si­de­ració a l’“altri”, sinó l’auto­com­plaença de ser tan simpàtics i tan gene­ro­sos.

Jo he viat­jat una mica, i arreu del món, en arri­bar a un aero­port, un hotel, un res­tau­rant, he tin­gut sem­pre aquesta espe­rança: que no em trac­tes­sin com un turista. La meva màxima aspi­ració ha estat sem­pre pas­sar tan inad­ver­tit com he pogut. Els països que més et fes­te­gen solen ésser, al mateix temps, els que més pro­cu­ren esta­far-te. Durant els anys de les vaques turísti­ques gras­ses, aquí, tot allò del “turista un milió”, del poli­glo­tisme frenètic i del som­riure per­petu era per­fec­ta­ment com­pa­ti­ble amb totes les astúcies enga­nya­do­res i la pro­gres­siva decadència de la qua­li­tat bàsica dels ser­veis. “Ja vénen els turis­tes, ja vénen els turis­tes!” és un avís temi­ble.

És curiós, però sem­bla que és més fàcil, a San Fran­cisco, orga­nit­zar volun­ta­ris que t’ofe­rei­xin el seu cotxe que acon­se­guir que alguns taxis­tes no vul­guin cobrar-te el doble del que cor­res­pon.