El tren i la mare que el va parir

Uns fami­li­ars pròxims, per­so­nes ja d’una certa edat, van deci­dir pas­sar un dia amb uns amics que viuen a Cunit. El relat comença a l’estació de tren de Gavà, un dimarts 13, poc després de les 10 del matí. A les pan­ta­lles estava anun­ciat un tren en 7 minuts, en direcció a Sant Vicenç de Cal­ders, que és el que s’atura a Cunit. Durant l’espera, el guió va fer un gir i la pan­ta­lla va indi­car que el tren arri­ba­ria només fins a Vila­nova i, compte no des­pis­tar-se, que passa en 2 minuts. Quan el tren es va dei­xar veure, però, les pan­ta­lles infor­ma­ti­ves van rec­ti­fi­car per anun­ciar que ara sí que ani­ria fins a Sant Vicenç. “Haurà estat un lap­sus d’algú”, pen­sen ells. Però Renfe és una caixa de sor­pre­ses i el tren es va atu­rar a Vila­nova on, per mega­fo­nia, es va fer saber a tots els pas­sat­gers que d’allà no pas­sa­ria. L’alter­na­tiva: uns auto­cars pre­pa­rats per fer la resta del tra­jecte per car­re­tera. Però va resul­tar que els auto­cars eren un miratge i només exis­tien al cap de qui pro­por­ci­o­nava infor­mació als viat­gers. Quan els meus fami­li­ars van mar­xar de l’estació, van poder sen­tir que pas­sa­ria un tren cap a Sant Vicenç, però ja no eren a temps de fer marxa enrere. Els seus amics els van venir a reco­llir a Vila­nova. L’aven­tura no va aca­bar aquí, que Renfe mai decep. A la tor­nada, a la tarda, el tren es va atu­rar abans d’arri­bar a l’estació de Vila­nova, un cop pas­sat Cube­lles. Als 10 minuts, sem­pre per mega­fo­nia, no sigui que els acu­sin d’abu­sar del tracte humà, es va anun­ciar una nova incidència, tot aler­tant que s’ho pren­gues­sin amb calma perquè no se sabia quan es podria repren­dre la marxa. Poc després, el tren va arri­bar a Vila­nova, on es va fer bai­xar tot el pas­satge. Després d’una altra espera d’uns 15 minuts, va arri­bar un tren a la via 12 que, afor­tu­na­da­ment, els va dei­xar 40 minuts després a Gavà, tot pre­gun­tant-se com es pot aple­gar tanta incom­petència en un sol ser­vei.