L'edifici Octubre, que havia acollit els populars magatzems El Siglo, a València, és avui la seu d'Acció Cultural del País Valencià, aixopluga també el setmanari El Temps i diverses fundacions i institucions de caràcter cultural i econòmic, d'ençà de la seva obertura el 2006, després de la remodelació feta per l'arquitecte Carles Dolç, un històric de l'antifranquisme. L'Octubre, on durant anys s'havien replegat els premis literaris del mateix nom, era un illot nacional al mig de la ciutat, un refugi cultural, un espai segur de trobada, diàleg i afirmació col·lectiva, un àmbit de normalitat en un entorn sociopolític difícil. Però enguany els premis s'han desplaçat al Mercat Central, a un cop de pedra del carrer de Sant Ferran. La distància física entre un i altre emplaçament és mínima, però no així la distància política, que és extraordinària com a gest i símbol. El bell edifici modernista del mercat obeeix a un projecte inicial dels barcelonins Alexandre Soler i March, autor del pedestal del monument a Rafael Casanova, i Francesc Guàrdia i Vial, gendre de Lluís Domènech i Montaner, autor del Palau de la Música Catalana i de qui tots dos van ser col·laboradors. Sortir del reducte protegit de l'Octubre per fer el salt al Mercat Central és passar de la resistència a la defensiva a l'acció pública oberta. Res de tot això no hauria estat possible sense el canvi polític produït, el maig d'enguany, tant a la ciutat del Túria com a tot el País Valencià, després de dècades de desgovern del PP, canvi produït també a les Illes Balears, on, tanmateix, havien tingut alguns parèntesis de respir, tant als consells com al Govern Balear. La València d'avui és una altra, amb un alcalde d'esquerres nascut a Manresa, una València nova que va recuperant la dignitat i el millor de la seva història.

De fet, València Nova és el nom del grup creat el 1904, com a escissió de Lo Rat Penat, amb l'objectiu de connectar amb l'esperit valencianista inicial del seu fundador, Constantí Llombart. Fundat per noms tan destacats com J.M. Puig i Torralva (que el 1888, amb l'Oronella ja s'havia oposat a la línia conservadora de Lo Rat Penat), Faustí Barberà i Martí (que el 1902 va pronunciar el discurs pioner “De regionalisme i valentinicultura”) i Francesc Badenes i Dalmau (mestre en gai saber, autor de Cants de la Ribera), tots ells republicans i d'idees progressistes, contraris a l'assimilació castellana del País Valencià. Van editar el periòdic del mateix nom, València Nova; es van adherir al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en el qual van defensar la unitat de la llengua, i, sota la presidència de Miquel Duran i Tortajada i F. Badenes i Dalmau, van esdevenir el primer referent del valencianisme polític. El 1907 van organitzar la I Assemblea Regionalista Valenciana, amb presència de delegats del Principat, i aprofitant el segon centenari de la batalla d'Almansa, van intentar crear una Solidaritat Valenciana.

La València nova que s'obre camí en l'actualitat té, davant seu, la nobilíssima tasca de construir una ciutat on faci de bon viure per la seva qualitat de vida, amb unes institucions democràtiques amb les portes sempre obertes a la ciutadania i, sobretot, sense viure d'esquena a la seva identitat i a la seva història, sinó ben al contrari. Es tracta de girar full, doncs, a la corrupció, el mal gust, l'estètica de nou-rics i el menyspreu per la llengua i la cultura pròpies, lluny de la instrumentalització de la cultura popular, com fins ara. Parlo d'una ciutat orgullosa d'ella mateixa, amb autoestima per ser el que és, que no vulgui continuar balafiant més anys i recursos. Una València lluminosa i clara, mediterrània i viva, culta i creativa, cap i casal del País Valencià i referent sòlid de la cultura i la llengua que compartim. Una València valenciana en la qual tots ens puguem tornar a reconèixer i identificar. València nova, València nostra.