David i Goliat
La relativament molt coneguda però poc llegida batalla entre David i Goliat la trobem al dissetè capítol del Primer Llibre de Samuel. Resumint, els filisteus (eterns enemics del poble d'Israel) tornen de nou a la lluita amb l'arma definitiva: el gegant Goliat, de dos metres i mig d'alçada, amb un llarg reguitzell de victòries i amb fums de fatxenda, que cada dia se'n riu dels israelites, els quals, espaordits, no saben trobar un contrincant contra una bèstia com aquella.
David, el pastor delicat de rínxols rogencs, tocador de cítara, el fill petit que els seus germans troben empipador, resulta que és qui s'hi enfronta, malgrat l'escepticisme del seu poble i del rei Saül. Rebutja casc, armadura i cuirassa, que li donen però que l'engavanyen, i, tot agafant cinc pedres llises d'un rierol, amb el gaiato de pastor i la fona, se'n va directe cap al gegant. La resta ja forma part (o almenys hauria de fer-ho) de la nostra cultura. La primera pedra que surt de la fona de David travessa el casc de bronze i s'enfonsa al mig del front de Goliat. Els israelites guanyen la contesa.
Què ens ensenya aquesta història? La manera de poder lluitar i vèncer els presumptes gegants, quan tu no ets res més que un presumpte nap-buf. Ens mostra com cal reaccionar davant reptes que, d'antuvi, semblen descomunals. I, si ens hi fixem una mica, la majoria de gegants no ho són pas tant. Goliat té tant de poder, va tant carregat de ferro (casc, una cuirassa de cinquanta quilos, polaines per protegir les cames, espasa, llança, escut...) que esdevé un guerrer molt fort però lent, toix, poc destre, només capaç de lluitar amb algú altre com ell.
La fona és una arma més mortífera del que hom pot pensar. A casa nostra tenien anomenada els foners balears, que són descrits molt abans de la nostra era per escriptors llatins. Ells eren els primers que entraven en batalla i el fet d'anar sense armadures ni altres armes feixugues els permetia una gran velocitat i llibertat de moviments.
David no va vèncer Goliat només perquè confiava en Déu (que també) ni pel coratge d'enfrontar-se a un enemic en teoria superior, sinó perquè va saber treure partit a una arma que permetia que una persona dèbil esdevingués cent vegades més forta. Calia molta traça i molta pràctica. Els foners bons podien encertar monedes o ocells volant. Segons l'objectiu, podien fer servir com a projectil tipus de pedres diferents (algunes de fins a mig quilo de pes) o peces de plom treballat. Així, podien arribar a matar o malferir una persona a dos-cents metres de distància. De fet, se sap que els antics romans havien inventat unes tenalles per a anar a treure després de les batalles les pedres o peces de plom clavades als soldats caiguts en la lliça. Calia aprofitar el bon projectil. Experts en balística han afirmat que David, només a trenta-cinc metres de Goliat, en tenia més que suficient per a perforar-li el crani amb una pedra.
No sempre ser el més escarransit o el més feble és un desavantatge. Això sí, per a vèncer en situacions desiguals, cal fer barrinar una mica més el cervell. La història és plena de recursos que es poden fer servir en aquest sentit. Calen idees brillants, però també disciplina i perseverança per a dur-les a bon port. I també sovint, per a fer tot això cal ser desagradable, que no vol pas dir antipàtic ni maleducat, sinó que cal fer coses que potser no estaran del tot ben vistes per la majoria del bonisme afectat que amara la societat estupiditzada que ens ha tocat patir. Allò tan miseriós de voler quedar bé amb tothom, tard o d'hora s'ha d'acabar.
Els poderosos i els forts no són pas sempre allò que semblen. Adaptem la història a la situació catalana actual. Trencant regles, amb enginy i efecte sorpresa, qualsevol mena de força hercúlia es desfà com una mitja. No cal pas ser gaire espavilat per aprendre, entendre, actualitzar i posar en pràctica la història de David i Goliat.
