El futur de la difunta

Comen­tava Tabucchi, fa alguns anys, una història exem­plar: quan, en la dècada dels sei­xanta, uns imbècils, teòrics de la crisi, van cele­brar els fune­rals de la lite­ra­tura, la supo­sada difunta hi va enviar, en efecte, el seu taüt, però buit. La veri­tat és que ja deu fer un segle o segle i mig que està morint-se, sem­pre amb magnífica salut, espe­ci­al­ment d'ençà que es va posar de moda l'estúpida mania intel·lec­tual que con­sis­teix a pen­sar el temps propi com un temps de crisi. No sé, ara mateix, quants anys deu fer que un nom­bre infi­nit de peri­o­dis­tes, pro­fes­sors, crítics, pen­sa­dors i altres mem­bres de gre­mis simi­lars par­len i escri­uen inces­sant­ment sobre la crisi del lli­bre, la crisi de la lec­tura, del tea­tre, de la novel·la i de tota espècie d'allò que en diem (o en dèiem) lite­ra­tura. Ja fa molts anys també –o això em canse de lle­gir– que la novel·la és un gènere esgo­tat, exhau­rit, superat, que busca eixi­des i no en troba, i per tant con­dem­nat a l'expe­ri­men­ta­lisme efímer o a la repe­tició estèril: és a dir, una cosa més morta que viva. Lla­vors, alguns apre­nents d'escrip­tor, inno­cents, lle­gei­xen aques­tes collo­na­des, se les cre­uen, i es pen­sen cri­dats a inten­tar la resur­recció expe­ri­men­tal de la morta: un des­as­tre funest. Quant al futur d'aquests blocs de fulls impre­sos que ano­me­nem lli­bres, tam­poc no cal patir: el seu estat crític, final, és un estat ple de vigor. El lli­bre no s'acaba, gràcies a Déu: com­pa­reu el nom­bre de títols publi­cats fa cin­quanta anys i ara mateix, com­pa­reu el volum d'exem­plars dis­tribuïts, com­pa­reu el nom­bre de cen­tres difu­sors, lli­bre­ries i bibli­o­te­ques que hi havia fa mig segle. Al nos­tre país, posem per cas, el resul­tat de la com­pa­ració no con­fir­ma­ria, ans al con­trari, la idea de l'extinció pro­gres­siva del pro­ducte.

Quant a la lite­ra­tura pròpia­ment, i a la novel·la, el requi­sit de l'expe­ri­ment seria com­pa­rar el nom­bre de prac­ti­cants i con­su­mi­dors de l'art (de l'art lite­rari, de l'art nar­ra­tiu), regu­lars o irre­gu­lars, pro­fes­si­o­nals o ama­teurs, en el pas­sat imme­diat, fa un parell de gene­ra­ci­ons, i en el pre­sent. El resul­tat està ben a la vista. Em faria una altra pre­gunta, per tant, par­tint dels fets empírics: ¿per què hi ha, per exem­ple, més novel·les i més novel·lis­tes que en cap altre moment de la història? La res­posta no té gran mis­teri: perquè la major part dels països i soci­e­tats tenen més de tot. Hi ha més novel·les allà on hi ha més edu­cació, més salut, més bons habi­tat­ges, bones comu­ni­ca­ci­ons i bon men­jar. És molt sim­ple: la ficció és un pro­ducte (serà un bé o serà un ser­vei: no sé prou eco­no­mia) neces­sari en qual­se­vol soci­e­tat humana. I la novel·la, o cosa simi­lar, és la forma que ha pres aquest pro­ducte
neces­sari, pri­mer a l'Europa moderna i després en tot el món con­tem­po­rani. La novel·la és hereva del mite, de la faula, de la ron­da­lla, de la comèdia o del drama: d'aque­lles for­mes en què la gent de tots els pobles ha expres­sat la neces­si­tat bàsica d'ima­gi­nar altres vides. Que és, sim­ple­ment, l'única manera pos­si­ble de superar la irre­duc­ti­ble limi­tació de la vida que cada un viu: l'única manera de viure altres vides. Un luxe neces­sari.

És una pers­pec­tiva radi­cal­ment antro­pològica: la neces­si­tat de la ficció és
pròpia de l'espècie. I la soci­e­tat con­tem­porània satisfà aquesta neces­si­tat de
manera més abun­dant i vari­ada que cap
altre temps i soci­e­tat. Dels còmics als seri­als tele­vi­sius, i dels films de ter­ror a les novel·les històriques, els “mons” i les “vides”
a l'abast de l'espec­ta­dor o del lec­tor són ja
un camp sense límits, ina­bas­ta­ble, i sem­bla que inex­hau­ri­ble. I en aquest camp, la ficció escrita i lle­gida (més “literària” o menys,
de major o menor valor i pes estètic), la nar­ració trans­mesa en fulls de paper relli­gats, té una par­cel·la pròpia asse­gu­rada. Els
lli­bres de “ficció” són ara mateix matèria de grans empre­ses, de mul­ti­na­ci­o­nals i de
fusi­ons famo­ses. Per alguna cosa deu ser.
És clar que a mi (com a molts altres prac­ti­cants de lite­ra­tu­res massa “intel·lec­tu­als” o massa peti­tes) l'esplen­dor del negoci
només m'arriba molt resi­du­al­ment. Però açò és del tot insig­ni­fi­cant: el negoci és gran, i això és una magnífica notícia. Perquè si
la lite­ra­tura, posats a ser pes­si­mis­tes,
repre­senta només un mínim per­cen­tatge del negoci del lli­bre, és una part sufi­ci­ent, tan­ma­teix, per asse­gu­rar-li una vida
pròspera i dis­cre­ta­ment feliç. Arri­barà el setem­bre i l'octu­bre amb una nova rentrée¸ i si només un de cada cent títols nous és un bon lli­bre, ja podrem des­can­sar ben tran­quils un any més sense caure en tris­tors i pes­si­mis­mes.