Som ‘1doctubristes’

Qua­tre anys. Cele­brem aquest diven­dres l’ani­ver­sari del que ha estat la cris­tal·lit­zació de l’anhel de lli­ber­tat col·lec­tiva expres­sada de la manera més rotun­da­ment pacífica i democràtica, sos­tin­guda en el temps i car­re­gada de raons de la nos­tra Europa con­tem­porània.

L’1 d’octu­bre, i igual­ment el 3 d’octu­bre del 2017, for­men part de la nos­tra història recent, que és memòria (i lluita, com diria Jordi Cui­xart) com­par­tida. Però no només. Recor­dant les parau­les del vice­pre­si­dent Jun­que­ras decla­ma­des al míting de final de cam­pa­nya de l’1-O, a l’avin­guda de Maria Cris­tina a Bar­ce­lona, l’1 i el 3 d’octu­bre, i sobre­tot totes les per­so­nes que van pos­si­bi­li­tar-los, tal vegada siguin fruit de mol­tes der­ro­tes, però el que sabem segur és que són lla­vor “de totes les victòries”.

Amb­dues dates con­ti­nuen essent clara­ment l’actiu més impor­tant del sobi­ra­nisme i de l’inde­pen­den­tisme, mal­grat els nos­tres intents rei­te­rats de mal­me­tre’l. N’hi ha que diuen que ens sobra, encara avui, èpica i pro­ba­ble­ment retòrica; que cal superar els sim­bo­lis­mes, els jocs de parau­les i, atenció, “els trau­mes” que diria el pre­si­dent espa­nyol Pedro Sánchez. Que l’opció de pre­sent però sobre­tot de futur per als cata­lans i cata­la­nes és la des­memòria (maqui­llatge del bo per esqui­var el mot renúncia).

En l’esfera de la política autonòmica (és a dir, la nos­tra), s’imposa el prag­ma­tisme de l’ara i de l’aquí, la taula de les bones inten­ci­ons i de les poques (o nul·les) acci­ons, del “qui dia passa, any empeny”. Entenc que el país s’ha de gover­nar amb eficàcia. Més en el con­text actual, for­ta­ment deu­tor de l’impacte oca­si­o­nat per la crisi sanitària de la Covid-19, amb rami­fi­ca­ci­ons i con­seqüències clares en l’àmbit social –només cal veure l’esclat de violència sos­tin­guda que assalta els nos­tres car­rers i les nos­tres fes­tes–, econòmic i polític. Però per bé o per mal, la gent majo­ritària­ment ens con­ti­nua recor­dant d’on venim i sobre­tot ens reclama deci­dir –que ja no només par­ti­ci­par– el rumb futur, és a dir, l’“on anem”.

La dar­rera (que no l’última, tin­guem-ho ben clar atès que aquest és un camí llarg i, si el volem reei­xit, poc amic dels ultimàtums) mani­fes­tació de la Diada va ser­vir per posar la classe política, tota (i m’hi incloc, en tant que repre­sen­tant electe), davant el mirall: la ciu­ta­da­nia ens alliçona, una vegada més, amb fets, amb deter­mi­nació, amb per­se­ve­rança, amb clare­dat en els objec­tius i també en la meto­do­lo­gia (això és recla­mant una vegada més la uni­tat estratègica i d’acció de l’inde­pen­den­tisme). Els polítics res­po­nem només uns dies després amb el des­propòsit en la gestió de la taula de diàleg i, quan encara ens lle­pem les feri­des, arriba l’epi­sodi dan­tesc de la detenció del pre­si­dent Puig­de­mont a l’Alguer.

Aquest dar­rer embat única­ment acon­se­gueix recor­dar-nos quel­com per­sis­tent durant aquests qua­tre anys: la repressió exer­cida, en el millor dels casos, pels poders fàctics (quan no per les cla­ve­gue­res) de l’Estat espa­nyol, obses­si­o­nats a vèncer i no a convèncer el que con­si­de­ren l’amenaça més seri­osa a la seva per­vivència secu­lar.

Qua­tre anys, han pas­sat ja qua­tre anys d’ençà de la votació més heroica, de l’expressió més bella de la volun­tat popu­lar. Hem tin­gut presó, tenim encara exili –un exili menys­tin­gut i ridi­cu­lit­zat, tot i les victòries judi­ci­als que ha permès– i vivim empas­ti­fats en el magma d’una repressió sistèmica que no s’atura. Hem aban­do­nat pro­gres­si­va­ment els llaços grocs per man­dra o per des­encís. Només demano que, pels matei­xos motius, no aban­do­nem la lluita que ens ha por­tat fins aquí: per la nos­tra gent gran, pels nos­tres fills i nets, i sobre­tot per nosal­tres matei­xos. Perquè la lli­ber­tat no es demana, s’exer­ceix. I perquè no som fills ni hereus del referèndum que vam cele­brar i que vam gua­nyar: som 1doc­tu­bris­tes perquè som república i perquè som un sol poble que es vol lliure.