Cultura

"A deu mil quilòmetres hi trobo la llibertat mental"

Entrevista a la directora de cinema Isabel Coixet. Aquest divendres s'estrena el seu últim film 'Mapa de los sonidos de Tokio'

Els camins de dos dels noms més rellevants del cinema català s'han creuat a l'altra punta del món, a Tòquio. Després d'Elegy, la directora Isabel Coixet ha rodat allà el seu setè llargmetratge, que té com a protagonistes David (Sergi López) i Ryu (Rinko Kikuchi). Ell interpreta un català amb una botiga de vins a la capital japonesa, i ella una venedora del mercat del peix de Tsukiji que treballa com a assassina a sou. Els seus camins també es creuen: un poderós home de negocis creu que David és el responsable del suïcidi de la seva filla, i Ryu rep l'encàrrec de matar-lo. Un enginyer de so obsessionat a enregistrar els sons de Tòquio és el testimoni mut d'aquesta dramàtica història d'amor, que va passar per la secció competitiva del Festival de Cannes i va ser distingida, precisament, amb el premi tècnic Vulcain pel seu so.

Tenint una productora que es diu Miss Wasabi, ¿era inevitable acabar dirigint una pel·lícula al Japó?
El nom l'hi vaig posar abans de pensar que faria una pel·lícula al Japó, perquè a mi m'agrada molt el wasabi. Tenia una amic que em deia Miss Wasabi perquè quan estic encostipada, prenc arròs i salsa de soja amb molt wasabi. Si m'haguessis dit fa tres anys que faria una pel·lícula al Japó, no m'ho hauria cregut, però vaig tenir una idea, vaig escriure el guió i aquí ens tens.

Com va sorgir la idea que va donar peu a la pel·lícula?
Jo era al Festival de Tòquio, promocionava l'estrena de La vida secreta de les paraules, i recordo que em van portar al mercat del peix. Jo faig fotos, com tothom, i els japonesos normalment els fa gràcia que els fotografiïn. Però allà hi havia una noia netejant el peix amb una mànega i es va enfadar quan li anava a fer la foto. De tornada a l'apartament on estava, vaig començar a pensar en ella, per què no volia fotos...

També ha explicat que ha troba inspiració en els cineastes japonesos, que li agraden molt.
La meva adolescència la vaig passar a la Filmoteca, ho veia tot, tots els grans directors. Sóc molt acadèmica, en aquest sentit. Però jo penso que les influències d'un cineasta són molt més àmplies. A mi m'influencien pintors, escriptors, gent com Lucian Freud, Proust, Modiano... i molts videoartistes. Circumscriure les influències d'un director a les influències cinematogràfiques és reduir el que fa, i és absurd. Així com ara hi ha molts escriptors influenciats pel cinema, hi ha molts escriptors cinematogràfics i cineastes -jo, després de tot, sóc guionista- que estem molt influenciats per la literatura. Sempre em sorprèn que això no es dedueixi de les meves pel·lícules.

Diu que se sent més còmoda expressant sentiments al cinema en llengües diferents de la seva. ¿Li ha passat també amb el japonès?
El que em passa és que quan sóc a l'estranger trobo una gran llibertat mental, em sento alliberada del pes físic i mental de la vida quotidiana de Barcelona, que m'impedeix escriure històries i ambientar-les al marc on visc. Aquesta llibertat a vegades l'he de pagar cara, me n'he d'anar a escriure històries a deu mil quilòmetres.

¿Creu que el que anomena 'mapa de sons' defineix molt un lloc, una ciutat?
Sempre he donat molta importància al so d'una pel·lícula, i cada vegada més. El so està molt treballat a les meves pel·lícules i en aquesta en particular hem treballat amb un so molt complex. Hem introduït sons en alguns plans que no els corresponien, però que dramàticament hi aportaven molt.

Hi ha certes similituds, almenys a priori, entre la seva pel·lícula i 'Lost in translation', tot i que són molt diferents.
Sí, és molt diferent. A mi m'agrada molt. La principal diferència és que Sofia Coppola parla de Tòquio com algú aliè i jo no. Jo no parlo japonès, però m'entenc molt bé amb els japonesos. I no he fet una pel·lícula sobre el que t'és aliè, per mi és una ciutat i una civilització que sento molt properes. Tenen un sentit del pudor, una timidesa aparent... Molta gent critica aquesta cortesia, aquestes maneres dels japonesos, però per mi no és una cosa freda que crea distàncies, sinó un pont cap a l'altre. I a mi això m'agrada molt.

¿Les diferències culturals han fet que fos molt difícil treballar amb tècnics japonesos?
La principal diferència és la dificultat que tenen per improvisar, es posen molt nerviosos, amb la manera que tenim nosaltres de treballar. I són incansables: treballaven els dissabtes a la nit, els diumenges... no tenien horaris. Quan tu fas festa un diumenge sembla que s'ho prenguin malament. Però pel que fa a la resta, tothom es va entendre molt bé, hi va haver molta comunicació, quan acabàvem de rodar anàvem tots junts a cantar al karaoke... La gent és diferent, però s'entén. T'entens amb la gent si t'hi vols entendre, si comences a veure problemes a això i allò... Però si un fa l'esforç i l'altre també, t'entens.

A principis d'any va fer de jurat a la Berlinale, i a Cannes va competir. Com ho veu, això de competir ara que coneix les interioritats d'un jurat?
Sabent com funciona un jurat, t'adones que pot passar de tot, és molt aleatori. Hi ha tantes discussions! A Berlín l'últim dia hi va haver sang! És inevitable, però també és maco, la gent es pren les coses molt a pit. Sembla que els hi vagi la vida. La gent discuteix i lluita molt.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.