Els inversors temen que el dòlar deixi de ser moneda de referència

L'acudit següent apareixia fa algunes setmanes a The New York Times: el secretari del Tresor dels EUA, Henry Paulson, demana sisplau al president nord-americà George W. Bush si pot cobrar en euros.
Més enllà de l'enginy, l'acudit reflecteix la pressió a què es troba sotmès el dòlar, que ha vist com la diferència que el separa de l'euro augmenta constantment. Divendres l'euro ja es va acostar a la barrera psicològica dels 1,50 dòlars, i així no és estrany que molts prefereixin cobrar en altres divises que millorin la seva capacitat adquisitiva. A més, el dòlar és més vulnerable que mai davant el temor d'una recessió de l'economia o a deixar de ser la divisa de referència mundial.

Problema de tots
Fa alguns anys el secretari del Tresor de Nixon, John Conally, va dir als europeus: "El dòlar és la nostra moneda, però el vostre problema". La sentència continua vigent.

Pels EUA, un dòlar dèbil es tradueix en importacions més cares, però ha estimulat l'economia perquè les empreses nord-americanes han trobat en les exportacions una font de beneficis creixent mentre les vendes baixen a casa. Però per Europa es tradueix en una pèrdua de competitivitat no sols davant els EUA, sinó també amb altres països que fixen les seves reserves en dòlars.

Els economistes tenen por ara que si els inversors estrangers abandonen el dòlar i aquest es col·lapsa, els mercats financers entrin en crisi. Els inversors també temen que les economies emergents abandonin el dòlar i que la Xina canviï per euros una part dels seus 1,43 bilions de dòlars de reserves. "A curt termini, amb tot, aquesta por és exagerada", assegurava recentment The Economist.