Ibrox atura el Barça

Als antípodes futbolístics, defensant cadascú el seu model fins a les últimes conseqüències, Rangers i Barça van empatar ahir a zero a Glasgow. No va ser que un anul·lés l’altre, perquè el conjunt blaugrana va imposar la seva enorme superioritat tècnica i va disposar de més profunditat i ocasions, que és el que al final compta, però el gol no es va concretar, que és el que resol les igualtats.

Tot i que ningú no ho hauria firmat, és un punt que permet als blaugrana seguir tenint tots els trumfos per classificar-se com a primer de grup. Comparteix amb 7 punts el liderat amb el Rangers, a qui ha de rebre al Camp Nou i que ahir va festejar l’empat com un Tercera. Ibrox Park va vibrar.

Ocasions i possessió
Molt concentrat, el Barça va sortir tranquil i va construir el partit que li convenia, sense arriscar en excés i buscant la verticalitat quan podia fer mal. La temuda pressió dels locals, que repetien l’onze que va derrotar el Celtic, es va quedar en vint minuts de defensa avançada –la seva millor línia- i alguna fogositat del capità Ferguson. Xavi i Iniesta tocaven i tocaven bé, i Guddy i Ronaldinho començaven a entrar en joc, tot i que per trencar el mur escocès calien bandes més enceses. Els de Rijkaard fregaven el 70% de possessió, i les oportunitats van ser per a Puyol –de lateral– i una rematada tova del manxec.

L’anunciada batalla d’estils es balancejava a favor del Barça, amb el Rangers menys dur del que s’esperava i cada cop més aculat a l’àrea de McGregor, i Henry i Messi a punt per trencar el matx. Ronnie també va tenir el seu moment, però va desaprofitar tres faltes a la frontal –una al travesser– i li van robar un penal per mans de Hutton. El descans va ser un respir per al Rangers, desaparegut en atac –Milito va superar Cousin–, i l’afició d’Ibrox va celebrar l’empat momentani com un triomf. Havien resistit 45 minuts, però el duel pintava blaugrana. El mateix devia pensar el Lió fa tres setmanes i va acabar golejat… Sí, allò va ser un miracle, si bé Rijkaard podia inquietar-se perquè el partit no moria.

La represa va dur més ritme i les posicions es van perdre una mica, gairebé sempre amb el Barça abocat, amb Gudjohnsen complint amb nota, lluitant, assistint i protegint. El cas, però, és que l’equip català no marcava. De vegades s’hi recreava massa, d’altres no definia bé –cas d’Henry– i en última instància McGregor no cedia sota els pals.

Revifada local
El Rangers anava esgotant el seu dipòsit, fent de cada defensa un esforç col·lectiu encomiable, de pulmons i fe, al límit, però va gaudir de la primera contra amb perill, en una centrada tancada de Cousin no rematada per Ferguson per poc, i se li van despertar els somnis. Faltaven vint minuts i l’encontre tornava a obrir-se. Les graderies cridaven i el Barça, també més cansat, pagava no haver fet cap gol. L’empat era un fet i, d’alguna manera, la satisfacció mútua. L’un patint i l’altre dominant.