Al racó de pensar

Difícil escriure sobre una qüestió tan actual i propera en uns dies en què la política i el que ella desperta en cada persona viu una acceleració desconeguda. I en què els esdeveniments semblen canviar cada hora. Aquestes reflexions varen ser escrites fa unes quantes hores. I ja no sé si serveixen avui. Però potser sí, encara. Bona part de la ciutadania està espantada. Aquest 155 anunciat se’ns ha ajuntat amb la DUI: una parella que causa terror, indignació, tristesa. És possible que algú trobi estimulant aquest matrimoni. Potser aquells que esperen que tot vagi pitjor per després anar millor o els que estan disposats al sacrifici a l’estil dels màrtirs antics dels revolucionaris de fa dos segles o que com més màrtirs, millor. D’altres pensen que cal un fort cop de puny sobre la taula, l’autoritat patriarcal disfressada de llei suprema arreglarà de cop tots els brots independentistes. I recordo Bertolt Brecht quan diu que malaurat el país que necessita màrtirs o herois. I pobres de nosaltres, que ja ens veiem estabornits pels cops de puny dels que volen deixar clar “qui mana aquí”. I estem tristos perquè allò que tant va costar d’obtenir, un Estatut d’Autonomia, que tot allò imperfecte –millorable, sí– però que tant ha servit per conviure en el terreny quotidià ara en tres dies se’n pot anar en orris. Em temo que és una mort anunciada. Perquè la cultura política del diàleg i el pacte ha desaparegut per donar pas a la idea “a veure qui pot mes”, cada un amb les seves raons, suports i forces. Els uns a cops de trampes legislatives, de desobeir les pròpies lleis, i valent-se de l’entusiasme de la gent al carrer. I els altres a cops de sordesa, cops de porra emprats contra la gent i de codis penals aplicats de manera dubtosa. I mentrestant esperem un mediador que en forma d’àngel ha de baixar d’Europa. On, per cert, amb l’alegria dels nens diem tan cofois: que bé, ja es parla de nosaltres. I no faig referència al malestar obvi i obviat pel que tothom sap i diu: les empreses, el PIB, el malestar entre persones, l’augment de les angoixes.

Què voleu que us digui! Som molts els que no desitgem ni per a nosaltres ni per als nostres estimats cap sacrifici més enllà dels que ja ens porta la vida, ni volem martiri actual per un futur gloriós i llunyà que ho arreglarà tot. Tampoc volem tornar enrere quan ens costava tant escriure en català o disposar dels nostres drets ciutadans plens. Som molts. I és per això que demano enviar als més entusiasmats amb la situació d’un costat i l’altre, i sobretot als que tenen les altes responsabilitats polítiques, que es retirin al racó de pensar. Els nostres dirigents es mereixen una bona estona al racó de pensar. Sobretot en les conseqüències. S’ho mereixen. Encara hi són a temps: encara es pot parlar, si es deixa de banda aquesta lògica patriarcal de veure qui guanya, o com quedo jo davant de la gent. Em sembla a mi que el bé comú, el bé general, és un bé que ha de prevaldre sobre els estils ancestrals de manegar les qüestions polítiques. Al racó de pensar. O el pensar anirà a parar al racó. I aleshores?