"Futbol sense violència"

Els clubs no es poden quedar mai quiets perquè el futbol encadena partits, temporades, cicles i això és un no parar. Ara mateix, per exemple, la plantilla del Barça és la més competitiva d’Europa, és l’única amb opcions serioses de triplet (Lliga, Copa, Champions) i, si les coses van normals d’aquí al final, completarà una temporada històrica i de chapeau amb triplet o sense. I, no obstant això, Guardiola i Begiristain han de visualitzar el futur i el secretari tècnic fa setmanes que treballa per millorar aquesta plantilla, la qual cosa es tradueix en baixes, altes i renovacions.

Per gestionar bé, és a dir, per trobar el que busques, perquè no et robin la cartera, per tenir opcions B i perquè l’entrenador pugui planificar la temporada següent, és millor enllestir aquesta feina durant la primavera. Això sí, amb una discreció imperativa, per no descentrar el grup que s’està jugant els títols.

En una dimensió diferent, molt més allunyada de l’interès general, es troben els moviments dels qui aspiren a dirigir el club al 2010. Sandro Rosell ja es va posicionar com a candidat en època de Censura i ara treballa en silenci per construir la millor candidatura possible. Ferran Soriano no vol ser candidat ara –té una altra feina a Spanair–, però lluny de descartar-se, es posiciona amb un llibre on llueix palmarès com a responsable de l’empenta econòmica –ergo esportiva– del club aquests últims cinc anys.

Laporta aspira a sortir per la porta gran i si l’equip es corona i l’economia no es torça, serà una porta molt gran. Ell no es presenta, però sí que vol fer testament esportiu i designar hereu del seu model de club. El fitxatge de Sala Martín –i els que vindran abans de l’assemblea– és el moviment més contundent i el més personal en aquest sentit.

Benvingudes totes les estratègies. Les que sabem, intuïm i escoltem, perquè són riquesa de club, i necessàries com els ‘fitxatges’ de primavera. Però continuïn sent discrets, com el secretari tècnic, perquè ara tota l’energia del club ha d’alimentar l’equip, pel que ja ha fet i, sobretot, pel que li queda per fer.