La llàgrima de l'avi

Millor directiu que candidat, Nicolau Casaus serà enterrat avui amb honors de cavaller del barcelonisme. Republicà declarat, la més destacada admiració ha arribat del primer dels monàrquics, el rei d’Espanya, que ha lamentat la mort de l’home més carismàtic de la centenària història barcelonista.

Cara amable del nuñisme, en Casaus va representar la seva millor metàfora en un espot televisiu, aquella llàgrima blaugrana d’El Periódico que el va condemnar, per imatge i per barcelonisme, a ser declarat públicament L’avi del Barça.

He crescut al seu costat –fins al mateix dia que va fer 90 anys no em va dir correctament el meu nom, que va ballar entre Lluís, Santi o Joaquim– i la seva coneixença em va acostar a la de la seva néta, l’Elisabeth Cardoner, que m’anava confessant cada cert temps com, a poc a poc, s’anava apagant l’avi. Avui que les llàgrimes blaugrana canviaran de cara sense hereu visible, la junta actual ha de buscar com immortalitzar un personatge que va saber fugir de la seva pròpia persona. Amb Núñez o Montal van plegar dos presidents clau a la història, amb Casaus o Kubala han desaparegut dues referències indiscutibles i inigualables del barcelonisme. Si Núñez té el Museu, què haurà de tenir en Nicolau?

De moment un homenatge públic que proposo és, no al Trofeu Joan Gamper, ara més dels guiris que dels socis, sinó a la pròxima diada de la Mercè (la seva Verge preferida), quan farà 50 anys de la inauguració del Camp Nou, on sense ser directiu, Casaus va ser l’encarregat d’organitzar els actes d’aquell 24 de setembre del 57. Serà un bon moment perquè la memòria col·lectiva recordi una figura entranyable, més propera al fricandó de les penyes que al caviar de les juntes. Ho va saber fer bé i avui se’l plora, se l’enyora perquè no quedi el seu record en una senzilla esquela a tots els diaris sinó en la memòria de les futures generacions culers que puguin saber cada dia, cada partit, qui era aquell avi que plorava llàgrimes blaugrana.