Feminismes, ara?
Potser no ho diu en veu alta, però hi ha qui es pregunta si ara és el moment de fer cas de les protestes i provocacions de les dones. Justament ara, quan molts drets humans fonamentals (treball, habitatge, sanitat i educació decent per a tots) estan en risc de convertir-se en luxes d'uns pocs, d'uns quants privilegiats. Ara, quan les conseqüències del neoliberalisme més salvatge generen tant patiment, no valdria més ocupar-se dels problemes generals? I és que encara costa percebre la profunda simbiosi existent entre les polítiques generals i les que afecten directament i de forma especial les dones; entre l'acompliment dels drets humans universals i els d'elles, la meitat de la població. Drets que han aconseguit amb molt més retard, després d'anys de lluites pacífiques i que resten tan vulnerables en situacions de crisi, precarietat i violència. I és que, malgrat els avenços, persisteix una estesa i obscura creença que la seva diferència (innegable des del punt de vista físic i del de la seva història col·lectiva) les ha fet menys plenament humanes; és a dir, mancades dels trets que els models patriarcals imperants han considerat prioritaris per definir el que és i no és la plena humanitat.
La històrica divisió de tasques a complir segons el sexe ha propiciat l'ús i abús de poder arreu sobre les dones, així com d'uns éssers humans sobre d'altres justificant-ho en la “diferència”. Des d'aquest prejudici enquistat en el més fons de la vida col·lectiva, la diferència no és mai neutral, està sempre jerarquitzada. I cal preguntar-se respecte a qui, i en què s'és diferent. Respecte a quin model consagrat. El que ha omplert la història publicada tant de figures heroiques com destructives? De grans pensadors com de sublims artistes com de megalòmans assassins de pobles sencers? D'una cultura que ha normalitzat, és a dir, naturalitzat la violència i que ha hipertrofiat els trets més competitius, entre els quals els iguals? Una violència que s'exerceix contra els propis barons també i que els obliga, al llarg del seu aprenentatge, a negar-se molts aspectes humans que els portarien a ser un pèl més feliços.
Mentrestant, l'històric, obligat, silenci públic de les dones ha deixat al marge de la vida pública aquelles qualitats humanes que elles han desenvolupat entre quatre parets, en la infraestructura de la vida. La capacitat d'empatia, l'ètica de la cura, el valor de la quotidianitat tenen poc a veure amb el discurs de xifres, estratègies i lluites del discurs públic i polític, que és seguit, malauradament, per moltes de les dones que accedeixen a llocs de responsabilitat i actuen de forma similar a la dels que les envolten. I és que hi ha tota una nova subjectivitat femenina, personal i política encara per construir. Cal que allò diferent, que veu el món amb una mirada nova, procedent dels marges, construeixi un discurs potent en l'aspecte públic que prioritzi qualitats humanes silenciades que serveixin per construir un món més ajustat al benestar de les persones. Procedent dels marges poden expandir-se i revitalitzar-se els drets humans que proclamen la igualtat en la diferència, mes enllà del sexe, del color de la pell, del país de naixement, de l'orientació sexual, etc. Els feminismes criden contra la discriminació específica i la dels altres humans marginats. Fan progressar l'acceptació de l'altre. I d'aquelles qualitats silenciades, plenament humanes, que han permès sobreviure i prendre cura mentre enforteixen i lluiten pels drets humans universals.
Els feminismes ho hauran de fer amb aquells homes i col·lectius, sortosament cada cop més, que rebutgen els models únics, violents i depredadors que neguen als diferents els mateixos drets, que perpetuen el sofriment humà i empobreixen la vida personal, social i política.
Doncs sí: feminismes, ara.
