Pau i terror

Com cada juliol, la Universitat Internacional de la Pau organitza a Sant Cugat el seu curs d’estiu. Aquest any tracta d’una qüestió difícil d’analitzar i de pair: política i terror. Sabem que l’objectiu de la política és substituir la violència per la paraula, el pacte i la negociació. Resulta ben oportú mirar de cara aquest fenòmens, que tant han colpit Europa i que, de manera més greu però menys impactant per nosaltres, està destrossant països i persones que ens queden, geogràficament i emocionalment, més llunyans. Part del greu problema que planteja el terrorisme actual és que no hi ha cap lògica aparentment comprensible, atacant la població civil. Població civil. Responsable? En països democràtics, responsables del seu vot i de les polítiques properes. Però no sembla que ho siguin de les grans decisions globals ni de tot allò que els més poderosos amaguen. I és sospitós. Perquè el terrorisme actual –actuï on actuï– serveix molt bé els interessos d’uns pocs. La màscara ideològica religiosa amaga enormes beneficis econòmics i de poder: en primer lloc, per a aquells que promouen les activitats terroristes; i també, per a molts que, aparentment, les combaten. La indústria armamentista es beneficia de la por i la demanda de seguretat de la ciutadania, i els governs augmenten pressupostos de despesa militar, que milloren els beneficis de les indústries d’armaments. Les empreses de seguretat, les mateixes que sovint proporcionen vigilància a les fronteres, concertines, murs cada cop mes alts, també “externalitzen” exèrcits. Les màfies s’enriqueixen amb els que fugen de les guerres o atemptats, trafiquen amb persones i ens temem que compren i venen éssers humans... I mentrestant, molts dirigents polítics mantenen o obren relacions amistoses amb països que directament o indirectament donen suport a violències i vulneració dels drets humans. No és, tot plegat, un gran negoci, ben coherent amb aquest capitalisme desfermat, salvatge que compra i ven persones, drons, ventres, infants... i que està penetrant arreu? Alhora, l’ambigüitat, el doble llenguatge polític i la comunicació d’alguns mitjans deixa anar un tuf verinós que augmenta la desconfiança envers el diferent, la por a l’altre –sovint víctima del mateix terrorisme que aquests pocs i poderosos exploten amb tantes i amagades complicitats.

Què cal fer?, ens preguntem molts. És important estar informat, saber els orígens de tants de mals. Però alhora ens cal mirar i explotar tots els recursos, no tan sols materials i polítics, sinó aquells que la experiència històrica ens ofereix: maneres d’anar avançant en els drets humans que han tingut èxit. Sota diferents formes, amb altres instruments, sempre s’ha hagut de defensar les persones dels depredadors. Ens cal recordar exemples de resolució de problemes amb eines pacifiques. I en aquests moments precisos s’ha de donar suport als que salven vides en perill, als que ajuden, als que promouen la pau, el diàleg i la millora de condicions de vida i d’igualtat arreu del món. S’ha d’acollir. I s’ha de fer una polític sense ambigüitats. La decència és possible. Existeix.