Les paraules

Una amiga diu: “Les paraules són com globus: un cop llançats, ja no es poden recuperar”, observació escaient al moment actual. Paraules carregades d’un gran potencial emocional es pronuncien amb gran lleugeresa com si haguéssim, tots plegats, perdut el respecte pel valor actiu i transformador del llenguatge, que és tant una forma de comunicació i de relació com d’expressió de la nostra concepció del món. S’ha perdut el respecte per la paraula. I, de retruc, al silenci i al seu valor, una altra forma d’expressió. Estem davant d’un fenomen general que sociòlegs i lingüistes estudien i que solen relacionar amb transformacions tecnològiques i nous sistemes en les xarxes socials. D’arreu, reben mals exemples quotidians. Trump parla, a través de piulades sintètiques, d’assumptes de gran impacte. Hollande pronuncia la paraula guerra en el moment mes inoportú possible, després dels atacs terroristes... En el que és quotidià, de les televisions arriben espectacles penosos, formes de comunicar-se a crits, sovint insultants; les interrupcions en els debats polítics i socials sovintegen. I tot plegat, ha arribat a casa. En la nostra civilitzada Catalunya, s’està imposant la moda de transformar la paraula raonada en una manca de respecte, en l’ús de qualificatius agressius. Malauradament, no és la primera vegada. L’ús de l’agressió verbal, sigui en forma d’insult directe o de qualificatius denigrants, es correspon perfectament a un tipus de pensament que va desdibuixant matisos i consideracions i que nega tota discrepància mentre enforteix el poder de la simplificació i l’etiquetatge. És un etiquetatge que no és mai neutral o simplement informatiu, com el dels productes de consum. En la realitat social i política implica jerarquitzar, catalogar, situar entre els bons o els dolents, els “amb mi o contra mi”. “O penses com jo o ets un traïdor.” Pocs matisos. Soc testimoni d’aquesta progressiva simplificació del pensament i de la paraula que es desprèn, de la desqualificació que atura ja d’entrada qualsevol possibilitat de diàleg o demana la paciència de Job per mantenir-lo. Si no cregués en el valor de la paraula potser no escriuria. Si no sabés com aquestes actuen sobre les persones, potser callaria. Però el silenci, que sovint és una bona resposta, pot ser interpretat com un “qui calla atorga”. Resulta difícil contestar amb bones maneres llenguatges desqualificadors i simplistes. M’agradaria molt, desitjo, que les diferents formes d’entendre el complex moment polític actual a casa nostra es manifestessin de manera mes civilitzada en la seva concepció i expressió, tant en les institucions com en els mitjans de comunicació. El que es diu, compte, sovint fereix. I col·labora a construir el perfil de l’“enemic” imprescindible per actuar després de manera agressiva. I no ho vull, per a aquesta terra nostra, tan plural, tan capaç de negociar, pactar i mantenir el cap en el seu lloc. No llancem globus que no puguem recuperar.