Camus: fidelitat i llibertat

Un grup de persones notables ha recordat aquests dies, i vol continuar fent t’ho a Barcelona i arreu, Albert Camus: un autor d’assajos, novel·les, obres de teatre i articles que ha acompanyat les reflexions de moltes persones de la meva generació, malgrat que sovint no enteníem gaire el que llegíem. I potser és en l’actualitat quan comprenem millor el seu valor: en aquest moment de malestar i contradiccions en què semblen plantejar-se incòmodes problemes d’identitat o de pluralitat d’identitats entre les que sembla que calgui triar...

El seu pensament, i sobretot la seva actitud vital enfront de moltes de les contradiccions inherents a aquesta situació, comuna a moltes parts d’Europa, i a moltes altres inherents al fet de viure en societat, atorguen un nou valor a un cert descobriment col·lectiu: a la presa de consciència del pes de les emocions en les conductes socials i polítiques. Recordem que la majoria de les qüestions que ell planteja no són estrictament intel·lectuals (com voldria la racionalista intel·lectualitat francesa) sinó que neixen i s’expressen com a postures vitals, arrelades en experiències familiars tan properes com la presència de la mare i l’absència del pare.

A tall d’exemple tan sols recordem les paraules, extretes dels seus Carnets: “Cap causa, malgrat sigui innocent i justa, no podrà separar.me de la meva mare, que és la causa més important que conec en aquest món...” I aquesta altra: “Aquesta especial vanitat de l’home que vol creure i fa veure que aspira a la veritat quan de fet el que demana al món és amor...” Ambdós pensaments expressen no tan sols un respecte pels sentiments que el conformen, sinó un vincle fonamental del qual mai no es separa. I és important assenyalar que aquesta fidelitat als vincles fonamentals són els que justament li permeten pensar amb plena llibertat sense veure’s obligat a encaixonar el seu pensament, el seu discurs, en qualsevol justificació totalitària.

Costa comprendre tot l’abast de la síntesi personal i intel·lectual que Camus havia de fer cada dia per no aixoplugar-se sota cap dels dos discursos, sòlids com blocs de formigó, predominants en el seu moment. Ell no es tanca en cap relat complet ni autoreferent com eren en aquell moment el nazisme i el marxisme soviètic. Ambdós justificadors de greus formes de violència institucional i humana. Relats o sistemes que Simone Weil anomenà “de Majúscules”, carregats de promeses d’un món futur perfecte pel qual cal sacrificar el que sigui. És com si Camus, al rebutjar aquests esquemes tancats, estigués posant en qüestió, un cop més, la vella discussió política de la relació entre els fins, els objectius que es volen obtenir i els mitjans emprats per fer-ho.

Potser És un bon moment per tornar a llegir, o llegir per primera vegada, Albert Camus. I intentar no solament el seu reconeixement com a pensador i escriptor, sinó com a referent ètic d’una determinada manera d’entendre la política i la vida col·lectiva.