Cansament, menfotisme i també ira

Aquest mes algunes ànimes beneïdes han festejat el trentè aniversari de les primeres eleccions generals a Espanya després de quatre dècades de dictadura. Enhorabona. En realitat, a Espanya s’ha votat poc al llarg de la història. La República va ser una càndida i tràgica excepci ó, després de segles de monarquia absoluta i monarquia relativa.

Aquests trenta últims anys han estat excepcionals en la història d’un Estat que no ha acabat de quallar d’acord amb els cànons de modernitat, ni nacionalment –gràcies a Déu– ni socialment. Catalunya no se n’ha escapat. Menys un petit mos al nord, la resta ha hagut d’acompanyar amb disciplina o resignació els avatars d’uns veïns sempre disposats a tibar i trencar la corda. Per això resulta tan sorprenent la situació actual.

Només tres dècades després d’homologar-se amb la civilització, una gran part de l’opinió pública d’aquest petit país s’ha cansat dels polítics. Això, en el millor dels casos. En els pitjors –i n’hi ha molts– es palpa en l’ambient una enorme indignació contra els representants de la sobirania popular. Només en tres dècades Catalunya ha passat d’estrenar classe política trencant la clandestinitat a cansar-se’n. Ningú –tampoc aquest pobret cronista– sap on ens portarà tot plegat. Aquesta fatiga i aquesta ira poden possibilitar, combinades, l’asalt i la presa de la Bastilla.

Però on la té Catalunya, la Bastilla? No n’hi ha. Asaltar el Palau de la Generalitat, amb l’autonomia que hem estat capaços d’aconseguir, seria com atacar la Diputació Provincial. I a la Delegació del govern espanyol no hi ha ningú, perquè sempre fan tard quan tornen de Madrid per culpa dels trens i els avions. Estranya situació aquesta, la d’un poble tot just recuperat i ja estabornit per ell mateix.