Un descarat present
En un relat breu, Thomas Mann, mitjançant el personatge de l'historiador Cornelius, qualifica el temps present de “descarat”. El passat, en canvi, justament perquè ho es, li sembla plàcid objecte d'estudi des d'una mirada distant i tranquil·la. Aquesta visió tan suggeridora ens porta a pensar, ara, a començament del nou any, quins trets dibuixaran aquest futur incert que ja està esdevenint present. Algunes reaccions col·lectives i opinions publicades esbossen possibles respostes.
La tendència mes rellevant és la que s'expressa en allò que anomenaríem pessimisme il·lustrat. Se'ns ofereixen xifres, referències acadèmiques i estadístiques rigoroses per entretenir-nos en una difícil interpretació de fets obscurs i fer-nos creure, en primer lloc, que cauen sobre nostre amb la mateixa fatalitat amb què ho fa un desastre natural. Estan naturalitzant la política. I se'ns diu que hi ha una única manera de sortir-se'n: aplicar les receptes dels entesos. Tot ben dat i beneït. Tanta clarivident miopia pública té el poder d'amputar les arrels mateixes de la confiança en la força regeneradora de la vida personal i col·lectiva, en la capacitat humana de solució i renovació, mentre fomenta una perillosa regressió a la antiga condició de súbdit, que requereix anar abandonant la de subjecte polític i ciutadà de ple dret.
La realitat és tossuda, però. Les capacitats de canvi existeixen i solen fer-se paleses en àmbits de proximitat: moltes ONG, associacions, fundacions de tota mena, teixeixen aliances, promouen noves activitats, fomenten actituds creatives, de tal manera que fan bona aquella dita d'altres temps: el que és petit és bonic. És en la proximitat on trobem més exemples del que en llenguatge europeu s'anomenen bones pràctiques. La mateixa resistència als decrets del pessimisme il·lustrat anima, de vegades de forma ben visible i a l'engròs, activitats basades en la triada compassió-empatia-solidaritat, en tant que virtuts horitzontals, de persona a persona o de grup a grup. Inspirada per l'espiritualitat o per simple consciència empàtica, s'expressa en la pregunta: jo, què hi puc fer? I produeix activitats que ajuden a sostenir, materialment i psíquicament no solament les persones cada cop més nombroses i necessitades, sinó que mostren virtuts humanes destinades a comprendre millor l'envergadura del sofriment humà i la necessitat urgent d'incloure la cura dels altres com a valor fonamental de la vida personal i col·lectiva. Però correm el risc que, amb la complicitat dels amos de les finances i dels poders sotmesos, permetem que el que abans enteníem com a caritat vagi ocupant l'espai tant difícilment conquerit per la justícia. Que es pretengui fer de la qüestió social una qüestió de generositat o solidaritat individual que amorteixi l'impacte d'unes polítiques cegues i sordes envers les necessitats fonamentals de la ciutadania. No s'hi val a fer servir l'empatia, la compassió per substituir la justícia, l'exercici dels drets humans. Que han de ser garantits per la política.
Aquest any cal resistir al pessimisme il·lustrat. Cal practicar l'empatia inspiradora de noves formes de produir i viure. I cal exigir que la solidaritat i els drets socials ocupin l'espai que els pertoca en la política. Potser així aquest “descarat present” no s'encaminarà cap a un desesperançat futur de submissió.
