Èxode laboral

Segurament a Esade i a altres “escoles de negocis” hi ha bons professionals, i segurament deuen ser tots milionaris, empresaris d'èxit que saben com fer diners de debò i que no els importa compartir la seva experiència amb aspirants que, el dia de demà, seran la seva competència directa. Amb les escoles i tallers d'escriptura passa el mateix. Els més interessants són aquells que imparteixen els autors consagrats, perquè és molt diferent rebre consells i ordres d'un crac de la narrativa que no pas d'un desconegut o desconeguda que pretén saber millor que tu com s'han d'escriure les coses. Parlo de tot això perquè, des que la crisi s'ha quedat a viure amb nosaltres, no falta mai a les pitjors notícies econòmiques l'afegitó d'opinions d'experts, tots amb un títol d'allò més sonor i un origen acadèmic espaterrant, que ens expliquen com i per què aquella cosa tan dolenta és, en realitat, un avantatge i una benedicció.

Llegeixo a la premsa local la notícia que l'atur ha convertit la demarcació de Tarragona en exportadora de mà d'obra. La diferència entre els que vénen a buscar treball aquí i els que marxen a demanar-lo a fora és de 8.801 persones a favor de l'èxode, mentre que la taxa de mobilitat és del 17,65%, cinc punts per sobre de l'estatal. Seria lògic pensar que aquestes xifres són negatives, perquè indiquen que el territori no està en condicions de sostenir la població i obliga els residents a marxar. Per contra, el sentit comú em diu que un saldo d'immigració positiu seria un indicatiu d'èxit econòmic, sinònim d'una zona capaç d'atreure persones amb l'esperança d'un futur millor. Però no. El meu sentit comú i jo ens equivoquem. La notícia de què parlo ve farcida d'opinions “d'experts” que defensen precisament la tesi contrària: ser capaç de buscar treball fora de casa era fins ara una “assignatura pendent”, perquè els treballadors estaven acostumats a viure en propietat, cosa que provocava “rigidesa”. En un rapte d'entusiasme, el redactor del text remarca que els treballadors fins ara “pecaven d'immobilisme”, i l'enèsim expert rebla el clau en afirmar que les crisis també “porten coses bones, com aquesta” de la mobilitat.

Dir a la gent que la seva ciutat, o la seva terra, ja no estan en condicions d'oferir-li res perquè es guanyi la vida és molt trist, però encara pot ser una manera de transmetre una informació. En canvi, presentar-ho tot plegat com el súmmum de la modernitat, del dinamisme i de l'avantguarda és un comportament deshonest, una pràctica pública de cinisme i de mala fe. És això, el que ensenyen a les escoles de negocis? Ves per on...