Estat d'efervescència

No sabria dir si va començar el maig de l'any passat, o si ja s'havia notat abans. La manifestació del Dia del Treball d'aquell any va ser més concorreguda que les que es feien habitualment en aquesta data, mentre que cap a finals de mes, fent-se ressò dels esdeveniments de la Puerta del Sol i de la plaça de Catalunya, la plaça de la Font presentava moltes tardes un aspecte com mai no s'havia vist, entre tendes de campanya, assemblees i concentracions. I gent de tota mena i condició que s'hi acostava per saber, per participar. Després, al llarg dels dotze mesos que han seguit, amb períodes més tranquils i d'altres amb més sotracs, hem arribat a un estat de coses en què no passa cap setmana sense que a la ciutat no hi hagi manifestacions, concentracions, xiulades o el que sigui. Sense oblidar la multitud compacta, sense precedents, que va cloure la jornada de vaga general; ni tampoc el reguitzell de detencions, amb comptagotes però persistent, que va començar el 29 de març i que encara dura.

Sigui com sigui, una ciutat com la nostra, que s'havia guanyat el qualificatiu de tranquil·la –de vegades amb intencions força pejoratives– és ara en estat d'efervescència. Els diversos col·lectius, entitats, plataformes i sindicats no dubten a convocar accions diverses amb molts pocs dies d'antelació, segurs que algun ressò tindran. I de fet el tenen. Les manifestacions compten ara els assistents per milers, i quan els milers són pocs queda la sensació que no ha anat bé del tot, encara que fa només tres o quatre anys enrere aquella mateixa xifra s'hauria considerat tot un èxit. La societat s'està mobilitzant i la vida associativa, paral·lelament, es fa més rica i complexa.

No redacto, però, unes notes optimistes. Que això sigui així ho devem a la crisi, a uns nivells d'injustícia i d'arbitrarietat que no paren d'augmentar, a un estat de coses encara més increïble que la resposta cívica que ha començat a suscitar. Per això el contrast de la vida del carrer amb la vida institucional és encara més sagnant. L'administració central i la Generalitat fan el sord de manera impertorbable mentre que, a l'Ajuntament, un equip de govern no gaire segur del camí que ha d'emprendre mira cap als grups de la dreta a la recerca d'estabilitat. Que la banca no doni crèdit no ha de ser cap excusa perquè les institucions perdin el poc que tenen davant dels ciutadans. Hi són a temps, de rectificar? Potser els convindria.