Escriure, llegir, pintar, i els drets humans
En una primera ullada pot semblar que als responsables polítics els és permès d' asfixiar la vida cultural i artística sense haver de pagar-ne les conseqüències. La traducció pressupostària de les opcions polítiques expressa l'escàs valor que la majoria dels que governen atribueixen al món de la cultura i les arts, mentre ho justifiquen en la necessitat d'atendre prioritats destinades a garantir els mínims de benestar a la ciutadania. Si ens ho mirem més de prop, però, veurem que les autèntiques urgències humanes (l'habitatge, l'alimentació, l'educació, l'atenció als més vulnerables, la sanitat per a tothom, és a dir, els drets humans universals) no semblen ser considerades tampoc prioritàries i condueixen a convertir- se en béns escassos per a la majoria. Cap coherència confessable explica l'asfíxia de la cultura i les arts, i no parlem de l'educació. Sembla, al contrari, que es tracta de deixar intactes i tant a l'ombra com sigui possible aquelles opcions que beneficien el petit grup dels poderosos.
D'altra banda, darrere l'escàs valor atribuït a la creació artística i a la cultura rau una visió hermètica i elitista que exclou tant la seva divulgació com el seu reconeixement com a impulsores de canvis personals i col·lectius. No es vol recordar que la necessitat d'expressió artística ha acompanyat els humans des dels inicis de la seva història impulsada pel desig de transcendir la quotidianitat i de conèixer i imaginar altres mons desconeguts. És la mateixa necessitat que avui experimenta molta gent, que, sovint, sense avals acadèmics ni títols oficials, és capaç de gaudir de Bach, comprendre Tolstoi i captar la vigència de les tragèdies que des de Sòfocles proporcionen paraules a drames actuals. Recordem que, tal com diu Freud, una vessant de la cultura està directament relacionada amb l'organització de la nostra vida comuna. Tenim molts exemples de com cultura i arts han col·laborat a transformar el món en la bona direcció, en la del reconeixement i proclamació dels drets humans. Un exemple: la capacitat d'escriure, narrar i llegir han jugat un paper fonamental en la sensibilització de milions de persones envers d'altres éssers humans “diferents”, invisibilitzats, durant segles, darrere les creences imperants. El reconeixement de l'altre en tant que ésser mereixedor de respecte ha anat guanyant terreny gràcies al desvetllament d'una nova sensibilitat, la qual s'ha traduït en normes, lleis, proclamacions públiques, acords entre estats, tribunals, etcètera. Lynn Hunt, en un llibre apassionant, La invención de los derechos humanos, explica que moltes narracions escrites o protagonitzades per dones i la seva lectura generalitzada han jugat un paper sensibilitzador envers un sofriment silenciat darrere l'etiqueta de natural durant segles.
També ens podem preguntar quin paper ha jugat en la conquesta dels drets dels infants (considerats una possessió més del pater familias) les narracions de Dickens. I sense La cabana de l'oncle Tom, o Beloved, hauríem entès la brutalitat de l'esclavatge, durant segles considerat normal? Cada avenç en la direcció dels drets humans universals té al darrere anys de lluites i desobediències, de revoltes i càstigs. I també una llarga tasca d'escriptura, de creació d'imatges, de música, d'obres de teatre. Totes elles donen forma a realitats que ofereixen noves perspectives i experiències a la ciutadania. Els qui ofeguen la vida cultural i artística d'una comunitat cultiven la permanència de clixés reductors de la dignitat humana, posen en perill l'existència i l'avenç dels drets humans, fomenten desigualtats i posen en risc la convivència dels pobles. Afavoreixen l'ús de la violència i el retorn a la llei de la selva.
