Creences, creativitat
La vida individual i la vida social creixen i es desenvolupen de manera estretament interrelacionada. Les nostres actituds, activitats i inclús els sentiments que creiem mes intransferiblement individuals neixen condicionats pels valors i creences pròpies de cada moment històric. I encara que no es pot mesurar quin és el paper que juguen respecte al que anomenem llibertat individual, coneixem bastant bé el paper del que són les creences per a condicionar les nostres actituds enfront la vida. El terme creences no es refereix, aquí, a la fe respecte al que no entenem, sinó a allò que se'ns presenta com a natural, obvi i que impregna els nostres costums i que funciona gairebé de manera inconscient. Els trets de naturalitat, d'obvietat, ens permeten, d'una banda, sentir-nos còmodes i comunicats amb el món en què vivim. Però alhora ofeguen tant la capacitat d'interrogar-nos sobre els mecanismes de fons que el determinen, com silencien bona part de la creativitat personal de la qual tots som capaços. Les creences ocupen massa espai individual i comú. Els interrogants i la creativitat, massa poc.
Així i tot hi ha experiències, activitats –individuals i col·lectives– que afavoreixen i eixamplen la consciència, estrenen espais interns i externs per on poden circular noves maneres de viure i de viure's; activitats que fan vibrar d'una altra manera el món intern i la nostra vinculació a ell. Penso sobretot en activitats creatives que fan emergir de l'interior més silenciat de les persones riqueses desconegudes i intransferibles, originals i adormides, que enriqueixen tant la seva subjectivitat i el sentiment de vàlua, poder i llibertat com la vida pública quan el producte d'aquestes activitats és compartit. L'activitat creativa trenca murs d'inseguretat i submissió als discursos i atorga poder a la persona
Tothom és capaç de crear. Tant se val amb quin instrument es faci. Es pot crear amb llana, amb paraules, en un teatre, amb una fotografia o dues guitarres. La dificultat no rau en les potencialitats de les persones, sinó en dos tipus de factors. Un és el model aclaparador que ens ha tramès la història i que pot fàcilment desanimar sobre la pròpia vàlua. Aquest típic “jo no en sé...” és la primera dificultat individual. La segona, col·lectiva, és la manca d'estímul per a la creació. Apostar per la creació és apostar per la llibertat i el creixement individual. L'experiència de crear quelcom nou reforça no solament el sentiment de vàlua als propis ulls, sinó el d'una estrenada llibertat. Vet aquí per què la creativitat artística ha estat perseguida per les dictadures; ofegar la creativitat equival a ofegar la llibertat, el gran perill per a tot pensament únic i totalitari.
Però justament, com més salvatge i depredador es mostra el sistema, més necessitats estem d'obrir espais de consciència, de pensament i activitats alliberadores. Fomentar, afavorir la creativitat en tots els seus aspectes és un deure per a tota política que vulgui enfortir la ciutadania, la seva responsabilitat en la vida col·lectiva i els subjectes humans lliures que la componen. No sembla, en canvi, que aquesta sigui una prioritat a casa nostra. Però, sabem el que estem perdent en menystenir no solament l'Art i la Cultura consagrades sinó l'aprenentatge al desenvolupament de la creativitat ja des de ben petits? No seria aquest un país millor si anéssim deixant menys espai per a les creences i més per a la creació, per a l'experiència d'una subjectivitat nova i variada? O haurem de continuar evocant sempre el poema d'Espriu quan ens parla d'aquell nord enllà, on la gent es desperta, lliure i feliç...
