Política

Del G-20 al G-2

Cimera del G-20

La primera foto de família que es van fer ahir els participants a la cimera del G-20 era incompleta. Hi faltava Stephen Harper, primer ministre del Canadà. Havia anat als lavabos mentre el pool autoritzat per immortalitzar el moment feia la feina. L’absència de Harper va provocar que la foto es repetís. En la segona ocasió, però, qui faltava era Silvio Berlusconi.

No hi ha foto, doncs, de grup, llevat de la que es van fer els mandataris dimecres a la tarda amb la reina d’Anglaterra. Com si només una reina pogués aconseguir el consens: però més aviat sobre la seva persona, que no pas sobre els temes en discussió. Temes que, punt per punt, segons es desprenien del comunicat final, semblaven molt importants però que, en el fons, n’amagaven un d’encara més rellevant, que és el que ha planat per damunt de tot els darrers mesos i que marcarà l’agenda internacional els propers anys.

Més enllà de les anècdotes esmentades, l’aspecte paral·lel més significatiu de la reunió –i potser causa i efecte de la crisi– és la constatació del naixement d’un nou ordre global. Un nou ordre definit, especialment, pel que ja s’ha qualificat en alguns cercles mediàtics de G-2, això és, la trobada que va tenir lloc dimecres al migdia entre el líder dels Estats Units, Barack Obama, i el president xinès, Hu Jintao.

Fonts de la representació espanyola, però, posaven en dubte ahir que aquest G-20 tingui un caràcter tan determinant, ja que, de fet, “es fa front a la primera gran crisi del segle XXI amb institucions que pertanyen al segle XX i que no s’han reformat encara”. El més aviat pobre paper de l’ONU en totes les discussions prèvies, i fins i tot en la jornada d’ahir, i el fet que, tot i sortir-ne reforçat pel que fa a la dotació de diners, el Fons Monetari Internacional no reflecteixi encara el pes econòmic real dels països emergents, especialment de la Xina, reforçarien aquesta idea.

Sense multilateralisme
En veritat, però, el que reforcen és que no hi ha, i sembla que no hi haurà, una política global multilateral. Més aviat tot sembla indicar que els Estats Units, com a poder del segle XX, i la Xina, com a nou poder emergent, inicien un període de transició o de diàleg a dos que ha de condicionar les primeres dècades del segle XXI.

Si els membres del G-8 o, millor encara, del G-7, és a dir, sense Rússia, haguessin pogut arreglar la crisi entre ells, molt probablement ni la reunió de Washington del novembre ni la d’ahir haurien tingut lloc. Però la gravetat de la crisi iniciada als Estats Units el 2007 marca no només un seguit de problemes d’ordre financer allí, sinó una veritable crisi política i ideològica, potser la més greu que viu el món occidental des dels anys trenta del segle passat.

Des de principis dels anys noranta, el creixement xinès i el constant augment del deute dels Estats Units, el valor del qual l’acumula majoritàriament la Xina, suggereix el canvi d’eix entre una zona del planeta i una altra. Bretton Woods està exhaurit. Però, a banda de qüestions no menors –com és la manca de democràcia–, ¿la Xina ja està en condicions d’oferir lideratge econòmic mundial?

Obama sap que la convivència i cooperació entre tots dos països és necessària. Per això ha tancat una visita a Pequín abans de finals d’any i ha endegat una comissió, amb Hillary Clinton i Timothy Geithner, per abordar els camps de treball comuns.

La Xina, a més, que arrossega enormes problemes propis d’un país en vies desenvolupament, encara ha de trobar el seu veritable paper al centre de l’escenari global. La proposta del president del Banc Central xinès, Zho Xiaochuan, de crear una moneda que substitueixi el dòlar com a divisa de reserva internacional, i l’intercanvi fet amb Indonèsia, Bielorússia, Malàisia, Argentina, Hong Kong i Corea del Sud –de 72.000 milions d’euros– de la divisa xinesa per les respectives nacionals, demostra una més gran confiança en la seva diplomàcia i la seva política.

Els que sortiran a la foto
A la pràctica, doncs, en els pròxims anys el G-20 perdrà el 0 i esdevindrà el G-2: la Xina i els Estats Units, o viceversa, arquitectes i masters del nou ordre global. Amb permís de la Unió Europea, i amb la col·laboració d’altres economies emergents, com el Brasil i l’Índia. A la foto, els dos primers, i potser els altres dos, són els que, veritablement, no podran faltar a partir d’ara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.