El món mira Catalunya

Catalunya també té molta feina a fer a l'exterior si mai vol ser reconeguda com un estat amb tots els ets i uts. Haurà de vèncer moltes reticències. Només cal llegir, si no, la sèrie d'entrevistes amb analistes i directors d'una vintena de mitjans d'Europa i de l'Amèrica del Sud que El Punt Avui publica en les planes següents. La causa catalana és comprèn més entre els bascos, els anglesos i fins i tot els argentins, però la resta hi estan més aviat en contra, i no entenen la petició vista la interdependència amb Espanya. I tots coincideixen en les grans dificultats que trobarà Catalunya per al seu reconeixement.

És cert que últimament s'han fet petits passos en l'àmbit polític, com ara la declaració del president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, arran de la pregunta d'una diputada italiana de la Lliga Nord, que veu factible la integració d'un estat català a la UE en el marc d'una negociació multilateral. Ahir mateix, un altre diputat, el gal·lès Hyrell Williams, presentava una moció al Parlament britànic per expressar la “preocupació” perquè la Constitució Espanyola no permet l'autodeterminació, i lloar la marxa d'avui i els “mecanismes pacífics i democràtics” usats per assolir l'estat propi.

Més que per això, però, si el país ha saltat últimament a la palestra internacional és per altres motius, i amb connotacions més negatives: Catalunya, la comunitat autònoma amb un deute més alt (42.000 milions), s'ha presentat com una de les culpables de la mala situació espanyola, i se li exigeix que compleixi els límits de dèficit per no desequilibrar més els comptes. D'aquí l'interès creixent del govern català per explicar a fora el dèficit fiscal crònic que afecta la que havia estat històrica locomotora estatal, i la situació d'asfíxia econòmica i financera a què la sotmet Madrid, que justifiquen l'exigència del pacte fiscal.

La pedagogia sembla que comença a donar fruits, i mitjans com ara el Financial Times o el Wall Street Journal ja s'han fet ressò en les últimes setmanes de la situació catalana més en termes de discriminació que no pas de culpabilitat, tot advertint dels perills de la recentralització que impulsa el PP i recollint l'augment dels anhels independentistes. Diumenge, en un editorial sobre el triomf dels independentistes quebequesos, el New York Times equiparava el cas al català i l'escocès; això sí, per retreure que “probablement” al Quebec usaran la mateixa “carta separatista” per aconseguir més diners i poder del govern estatal. Admetia, però, que quebequesos, escocesos i catalans són “gent diferent amb una història diferent”, i que tenen, per tant, “dret a afirmar la seva llengua i identitat en fòrums federals”.

El discurs no és precisament independentista, però demostra que s'ha obert una escletxa, i que la causa catalana es comença a conèixer arreu. Ha entrat en l'agenda política mundial com una possibilitat real i la premsa internacional en parla al mateix nivell de l'escocesa, on hi ha un referèndum convocat pel 2014.

Una altra prova és l'expectació que ha aixecat la marxa d'avui a Barcelona: s'han acreditat una trentena de periodistes estrangers, entre els quals hi ha agències com ara France Press, Reuters i Associated Press, a més de diaris com per exemple Le Monde o Libération. Fins i tot hi serà la televisió de Luxemburg, i Euronews entrevistarà els responsables de l'ANC, després que la televisió del món àrab, Al Jazeera, ja n'hagi parlat els últims dies... Segurament ho farà en clau d'anàlisi de l'estabilitat europea, però avui el món posarà els ulls a Catalunya, i la capacitat de convocatòria i el civisme que hi vegi poden suposar un punt d'inflexió en la seva percepció. El camí serà llarg, però es pot fer un pas de gegant.