“Catalunya disposa dels recursos per esdevenir un estat independent”

Si se'm permet el símil irreverent, sembla una cursa de braus. El govern de Rajoy prova desesperadament de torejar les reivindicacions catalanes com un torero panteixant, que alterna reverències i escridassades. No crec que sigui casual el fet que la qüestió de Gibraltar hagi sortit precisament ara. Un ressorgirment nacionalista amanit d'arrogància anglosaxona.

Les trobo fonamentades. Catalunya té una identitat històrica pròpia, forta i arrelada, i disposa dels recursos humans i econòmics per aspirar a un reconeixement com a estat independent. Això no significa tallar els ponts amb Espanya, perquè el veritable objectiu és crear una comunitat europea autèntica, basada en el respecte dels pobles i no en l'obsessió del deute públic. Tot i que aquests temes són crucials per al destí europeu, malauradament la percepció italiana de les reivindicacions catalanes és gairebé nul·la.

Sovint un període de crisi pot oferir oportunitats inesperades. L'important és saber gestionar les tensions i provocacions.

Depèn de les circumstàncies: Itàlia primer ha de decidir què vol ser quan sigui gran. La nostra política exterior, si es desvincula del protectorat dels EUA, és un globus tricolor que va on bufa el vent.

Noto que s'insisteix a generar por sobre els danys econòmics i el risc de sortida de la UE. Dos perills poc consistents. Només cal recordar l'exemple de la pacífica separació de Txecoslovàquia. A més, les dimensions dels estats no compten, l'objectiu és una política europea que doni veu als seus ciutadans i sàpiga imposar-se en l'escenari global.

És un defecte que ve de lluny, en part per miopia cultural, en part per una exasperant autoreferencialitat. És una greu llacuna que no fa minvar els nostres problemes nacionals.