Cameron, nou primer ministre

Dia històric en la política britànica. No només pel canvi d’inquilí a Downing Street, residència oficial del primer ministre britànic, sinó perquè per primera vegada en setanta anys a la taula del gabinet hi haurà un govern de coalició, en aquest cas entre conservadors i liberaldemòcrates. La darrera carta amb què el ja expremier laborista Gordon Brown va intentar barrar el retorn dels tories al poder, el que ell havia anomenat dilluns una “coalició progressista”, va ser rebutjada pels liberaldemòcrates de Nick Clegg.

El conservador David Cameron, de 43 anys, sense cap experiència ministerial, entrava per primera vegada a Downing Street en tant que primer ministre de la Corona a les 20.42, hora local. Una hora abans, Elisabet II havia rebut de Gordon Brown la seva renúncia formal.

Ahir a la nit, a l’hora de tancar aquesta edició no s’havien donat a conèixer els detalls concrets de l’acord a què han arribat els dos partits, entre altres raons perquè hi mancava l’aprovació dels òrgans executius dels libdems. Tot i així, a les portes del número 10 de Downing Street, Cameron va anunciar que Clegg i ell havien arribat a un pacte per establir un “govern de coalició” que compta amb el mateix Clegg com a viceprimer ministre. Cameron va anunciar la necessitat del nou govern de prendre “decisions difícils”. Entre els reptes a resoldre va esmentar el “gran dèficit”, “profunds problemes socials” i “la reforma del sistema polític”.

Tot just traspassar les portes de Downing Street, una de les primeres decisions que Cameron va prendre va ser confirmar George Osborne com a ministre d’Economia, un home que a partir d’ara estarà al centre de l’huracà. Quan va esclatar la crisi financera del 2008 la manca de reacció d’Osborne com a ministre d’Economia a l’ombra va aixecar seriosos dubtes sobre la seva capacitat. Ara es posaran a prova amb una responsabilitat molt més alta.

L’altre nomenament immediat anunciat per l’oficina de Cameron va ser el del ministre d’Exteriors. El càrrec l’ocuparà un dels més radicals euroescèptics del partit, William Hague.

Els primers signes que el pacte tory-libdem era gairebé un fet es van percebre al voltant de les 13.00 hores. Les converses que des de ben d’hora van tenir laboristes i liberals van fracassar. Les raons, la recança expressada des de les files del laborisme al pacte progressista de Brown i la rigidesa amb què els libdems interpretaven algunes de les posicions dels negociadors laboristes.

Poc després de les 18.00, la fi del Nou Laborisme era un fet. L’aleshores encara premier Brown estava reunit a Downing Street amb els aliats polítics més immediats i la seva dona, Sarah. Testimonis presencials van indicar posteriorment que va trucar per telèfon a Tony Blair. Li comunicava el que era de domini públic.

Una hora després, a les 19.20, a la porta del 10 de Downing Street, en companyia de Sarah, anunciava la seva renúncia al càrrec i també la renúncia immediata com a líder del Partit Laborista. Es va acomiadar amb un “gràcies i adéu” i, amb Sarah i els seus dos fills va pujar al jaguar amb què va fer cap al Palau de Buckingham.