Tot per decidir

Mai en mig segle, les eleccions generals britàniques havien estat tan disputades com ara. Divendres el líder de l'oposició conservadora i aspirant a primer ministre, David Cameron, a qui fa un any les enquestes havien arribat a donar un avantatge de gairebé vint punts en relació amb els laboristes, assegurava en sengles actes de campanya que els comicis "són lluny d'haver-se guanyat".

Potser ho deia amb la boca petita. Potser creu internament que cada vegada és més a tocar de Downing Street. Però quan només falten quatre dies per a la jornada electoral, l'escenari que fins ara prediuen els sondejos, fins i tot els més favorables per als conservadors, no els donen els escons amb què Cameron superaria tot sol amb els seus una moció de confiança: en necessita 326.

Una Cambra dels Comuns sense majoria absoluta no es veu a Westminster des del 1974, quan la diferència entre laboristes i conservadors va ser només de quatre parlamentaris.

L'error estratègic
En paraules del cap d'informació política de Sky News, Adam Boulton, el "gran error estratègic" comès per Cameron en acceptar els debats a tres, amb la inclusió del líder liberal, Nick Clegg, ha sacsejat l'escenari polític del Regne Unit de dalt a baix. I potser ho haurà fet per sempre.

I més enllà dels greus problemes derivats de la crisi econòmica, i de les possibles solucions, que ocupen la majoria dels titulars de tots els mitjans de comunicació, aquest és el veritable gran tema de fons, de llarg abast, que l'esclat del fenomen Clegg ha posat de manifest i que està en joc en aquestes eleccions.

El que semblava que havia de ser una passejada plàcida dels tories en el seu retorn al poder tretze anys després que Tony Blair s'hi instal·lés per primera vegada, i en què pràcticament l'únic que estava en qüestió era tant la magnitud de la victòria com la de la desfeta de l'encara premier Gordon Brown, ara és, a només quatre dies de la consulta, una lluita aferrissada per cada vot entre els tres grans partits. Totes tres formacions treballen al màxim i saben que, a més de la victòria, es juguen moltes altres coses.

Si Cameron no aconsegueix "tancar el pacte" amb l'electorat que li doni la majoria absoluta, el Partit Conservador haurà d'iniciar una profunda revisió, difícil de fer, però, perquè té moltes possibilitats de guanyar en nombre de vots i escons. En tot cas, els tories haurien de respondre's a la pregunta de per què, després de tretze anys del mateix govern -un govern desgastat per tota mena d'escàndols-, la majoria de la societat britànica no acaba de refiar-se d'ells. Personalment, seria un fracàs per a Cameron, més o menys gran en funció dels diputats que li manquessin fins als 326.

Brown, al seu torn, assegura: "No lluito pel meu futur, no és el que importa; lluito pel futur del país." Potser és veritat. Però també lluita pel futur del laborisme. El partit arribaria a pair raonablement un segon lloc en vot popular. En aquest cas, sempre en funció de les possibilitats o no de formar govern de coalició amb els liberals, Brown podria arribar a sacrificar-se si el seu cap fos part del preu imposat pels liberals de Nick Clegg. Però si el Labour només aconsegueix el tercer lloc en vot popular, un partit que travessa per greus problemes financers, allunyat de l'aglutinant del poder, quedaria immers en una crisi ideològica de la qual podria trigar anys, fins i tot més d'una dècada, a refer-se.

L'aposta de Clegg
Quant a Clegg, amb molt poques opcions reals d'arribar a ser primer ministre, si més no en aquestes eleccions, el que es juga de debò és el futur: el seu, el del partit i també el futur constitucional del Regne Unit. Si esdevé figura clau per garantir la governabilitat del país en la propera legislatura, cosa que no passa des de fa 90 anys, aleshores un dels punts irrenunciables amb què arribarà a la taula de negociacions, ja sigui per seure davant de Cameron, de Brown o davant d'un nou líder laborista, és la reforma del sistema electoral.

Des del punt de vista de la pluralitat política i, a la llarga, social, un dels efectes més benèfics que el laborisme ha dut al Regne Unit han estat els successius processos de devolució de poders a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Això ha posat les bases d'una consciència col·lectiva diferent a la Gran Bretanya. És un fet, però, que encara no té pràcticament cap translació en el joc polític de Westminster.

Clegg és, com ell mateix afirma dia rere dia, el veritable factor de canvi en aquestes eleccions. A la curta, sí: en joc hi ha la recuperació econòmica. A la llarga, es juga una Gran Bretanya sensiblement diferent, més plural políticament. Assumir-ho i fer-ho possible amb els seus vots és el gran repte, i per alguns, la gran oportunitat que tenen al davant els britànics.