Política

La CRÒNICA

Montjuïc ‘alliberat'

La Comissió de la Dignitat va aconseguir hissar la bandera al baluard del castell des d'on es bombardejava Barcelona

Companys, i tot el govern d'ERC, van tenir la idea el 23 d'agost del 1936 de col·locar una bandera catalana gegant just al baluard de Santa Amàlia del castell de Montjuïc, el punt des del qual, segons em va explicar l'historiador i líder d'ERC Oriol Junqueras, “més vegades s'ha bombardejat Barcelona”. Feia només un mes que el feixisme amenaçava la II República i, de retruc, la Generalitat. El país vivia la seva pitjor hora. La negra nit del franquisme estava a punt d'ofegar tots els somnis. Aleshores, com a mostra de fortalesa, Companys i el seu conseller primer Joan Casanovas van hissar la senyera per reivindicar que el castell havia estat recuperat pel poble de Catalunya per primer cop en la història. “Montjuïc ha sigut alliberat”, van dir. Ja saben, però, com va acabar allò.

Ahir, setanta-cinc anys després, el president del govern, Artur Mas, i l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias –actual gestor del castell, cedit pel Ministeri de Defensa–, dos homes de CiU, van presidir la hissada de la bandera al mateix baluard des d'on es bombardejava la ciutat. La iniciativa, però, és de la Comissió de la Dignitat, i té el suport dels partits catalanistes, des de l'esquerra a la dreta: CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. El país viu avui un mal moment –impossible de comparar amb l'estiu del 36– per la crisi econòmica i per l'encaix nacional dins l'Estat. Ara, però, el Montjuïc alliberat és una relíquia per a turistes despistats. Uns, ahir al matí, veient tants cotxes oficials a la porta, s'inquietaven: “Deu haver-hi alguna cosa important”, deia un. “Segur que hi ha algun polític”, responia l'altre. S'imaginen les mateixes preguntes l'agost del 1936?

El cert és que a l'acte històric de la restitució de la bandera al castell de Montjuïc, setanta-cinc anys després, hi van anar pocs barcelonins. Hi havia més polítics que públic i hi havia més periodistes que polítics. La plana major d'ERC, la més matinera gràcies a la Marxa de Torxes, s'esperava amb calma per reviure un moment històric; Trias apareixia amb pressa baixant d'un autobús públic; els consellers del govern de CiU i els diputats del PSC i ICV anaven arribant a poc a poc, i molts aprofitaven per saludar a la primera fila l'expresident Pasqual Maragall, l'únic expresident que hi assistia. La hissada va ser un èxit. Plasticitat quadribarrada. “La càrrega simbòlica d'aquest moment té més força que cap paraula”, va reconèixer el president Mas.

Des del baluard de Santa Amàlia, el seguici políticoperiodista va baixar per les mateixes escales de cargol que va haver de baixar Companys el 15 d'octubre del 1940 a les sis de la matinada. El seguici va creuar el mateix camp de males herbes –ara convertit en camp de tir amb arc– que Companys va haver de creuar per arribar al Fossat de Santa Eulàlia. Ahir, però, uns dipositaven flors al mateix mur on el president va ser afusellat. Les seves últimes paraules, diuen, van ser: “Per Catalunya”. Descàrrega de trets i, aleshores, el silenci.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.