Autobusos vermells

En aquesta tardor de grans rebaixes, ara ha arribat el torn a l'Empresa Municipal de Transports. Ens diuen que la crisi, que sembla no tenir aturador, o el comportament sociopàtic dels mercats, per raons que no m'acabo d'explicar, han triat com a objectiu els nostres modestos autobusos vermells. Aquells que ens apropen dels barris al centre i a l'inrevés; aquells que a l'estiu ens duen a la platja i tot l'any als cinemes, cada cop més llunyans; aquells que es fan esperar més del que caldria però que valen gairebé tant com el metro... Aquells autobusos, diuen, estan en perill. I per això alguns tenen la temptació de presentar-nos l'empresa municipal com si fins ara hagués estat proveïdora d'un luxe indescriptible; d'un servei que la nostra ciutat no es podia permetre, de tan refinat com era; d'una excel·lència que el nostre nivell de desenvolupament encara no s'havia guanyat.

Naturalment, és mentida. Els autobusos urbans de Tarragona mai no han estat res de l'altre món i, posats a fer llistes, la de les mancances seria molt més llarga que la dels encerts. Però això no ens estalvia el fet que l'empresa té dèficit, cosa fatal si el mateix ajuntament amb prou feines pot respirar. Potser la culpa de tot plegat ha estat considerar, com ho diu el mateix nom, que els transports municipals són l'afer d'una empresa, i que com a tals han de ser gestionats amb criteris empresarials. Si acceptem aquest punt de vista estem perduts, perquè aleshores les xifres manen.

Sort que les coses no són així. Sense transport públic cap ciutat no podria existir, i encara amb més raó les ciutats que són com la nostra: extenses i disperses, amb nuclis escampats com bolets per tot el terme municipal.

Quants quilòmetres hi ha, entre el límit de Bonavista, a ponent, i el de Ferran, a llevant? I entre el port i Sant Salvador? I què és el que fa que tots aquests indrets es puguin considerar parts d'un tot? El transport públic, evidentment. Els autobusos vermells, que tan poc simpàtics em són a causa de la seva falta, i no pas del seu excés, vertebren Tarragona i la mantenen en funcionament. És per això que, més que com una empresa, caldria veure'ls com una infraestructura o un equipament. Quelcom que dóna forma a la ciutat, com el Balcó del Mediterrani o els ponts sobre el Francolí. Part de la despesa corrent, aquella que no necessàriament ha de donar beneficis.