Ramon Muntaner: “La SGAE pot fer exactament el que vulgui”

Asseure’s a la cadira de Ramon Muntaner, el director de l’àrea mediterrània de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), no és fàcil. És el blanc dels odis de molta gent. Però ell defensa la posició de l’entitat que gestiona els drets de 90.000 autors contra vent i marea.

Per què la SGAE té tan mala imatge?
Tant de bo ho sabéssim. Si fos fàcil la resposta, ja hi hauríem posat remei... Té a veure amb molts factors, molt diferents entre ells, que sumats acaben donant aquesta mala imatge. Un és el desconeixement de què és el dret d’autor i la propietat intel·lectual. Entenc que en temps de crisi cabreja molt haver de pagar per un concepte que no entens i que de vegades no comparteixes. Per altra banda, els drets han acabat convertint-se en estratègia política al voltant d’unes fundacions contra unes altres, i d’uns partits contra uns altres, sabent que és un tema molt sensible socialment i que prendre posicions davant d’aquest tema pot afavorir-te. No descarto que haguem fet coses malament perquè tot això passi.

Què han fet malament, doncs? Potser la gent espera una mica d’autocrítica...
No paro de fer autocrítica. Ni l’entitat. A tot arreu on vaig, no paro...

Que se sàpiga que el president de la SGAE, Teddy Bautista, tindrà una jubilació de 23.000 euros mensuals, no deu ajudar gaire.
Això és un tema privat, que té a veure amb la seva relació amb una empresa privada, un consell d’administració que decideix el sou i les condicions d’una persona que hi treballa. Si es comparés el que ell cobrarà amb d’altres directius d’altres corporacions, no hi ha color, la diferència és abismal.

I què fan bé que la gent no sap?
La SGAE fa molt bé moltes coses, entre les quals administrar 90.000 socis en el camp de la música, el teatre i el cinema, i gestionar els seus drets. Cosa que suposa tenir contacte amb 300.000 clients o usuaris de repertori de molt variades branques. També fem molt bé moltes activitats desconegudes que tenen a veure amb la difusió, promoció, formació... També tenim una mútua de previsió social a través de la qual molts dels autors reben ajuda en la seva vellesa. Molts autors, quan tenen un problema greu, de qualsevol tipus, vénen aquí i els ajudem. Quan un soci té una necessitat econòmica, la SGAE avança un diners a compte... I això mai no serà titular.

Cal empaitar perruqueries, bars i botigues de tota mena, que no es lucren amb la música?
La SGAE no empaita ningú. El que fem és gestionar una obra protegida a qualsevol lloc que es produeixi una comunicació pública. Qualsevol comunicació pública d’una obra protegida demana una autorització d’aquests autors. Com que les discoteques, els bars, les ràdios, no poden anar un per un a aquests autors a demanar-los l’autorització, la llei preveu entitats de gestió col·lectiva perquè puguin gestionar, en nom de cadascun d’ells, aquests drets. Segon, la SGAE no és jutge ni policia, no tanca llocs. No té cap potestat per fer-ho, i sort que no en té. En tercer lloc, si la SGAE no va a un lloc on sona una música pública, no faria bé la seva feina... Tots els països del món actuen de la mateixa manera. Amb una petita diferència: el conflicte no existeix.

El ple de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va posicionar-se la setmana passada contra el cànon que cobren als comerços. Tenen por que altres ajuntaments facin el mateix?
No tenim por de cap procediment democràtic que faci que una llei es canviï... Des de fa molts anys tenim convenis signats amb la Federació i l’Associació de Municipis de Catalunya, que es revisen i de vegades es canvien. Com en qualsevol negociació, hi ha moments en què es tensen cordes. Cada poder, local, autonòmic, estatal, té autoritat sobre unes determinades lleis. I no s’acaba d’entendre gaire que un ajuntament vulgui legislar sobre una cosa que li correspon al Parlament de Catalunya o al Congrés...

La SGAE està creant una xarxa de teatres i obre una escola de música a València. ¿La seva funció és gestionar teatres i escoles de música?
Molta gent no ho sap, però al llarg de 111 anys d’història, la SGAE ha gestionat teatres. També és lògic que els autors puguin gestionar espais on les seves obres es puguin mostrar.

Al llarg de la història s’han fet moltes coses que no eren correctes...
I el que fa la SGAE és intentar aprendre dels errors que ha comès al llarg de la història. En segon lloc, i ho dic contundentment: com que no estem parlant de diners públics, la SGAE pot fer exactament el que vulgui, sempre que una gran majoria dels seus socis ho aprovi. Fa uns anys vam prendre la determinació de crear una xarxa de recintes escènics. Per què? Ens vam adonar que, cada vegada més, grans grups internacionals que controlen la comunicació, drets de grans musicals i estan comprant teatres arreu del món, fan que comenci a perillar la diversitat cultural, que els nostres autors no trobin espais per poder fer bé i en condicions la seva feina. Així decidim crear Arteria, que en breu obrirà portes a Barcelona, Madrid i Bilbao, també a València i Sevilla. I a fora, a Ciutat de Mèxic i Buenos Aires. Entenc que tot això pot ser discutit, el que no sé és si és criticable.

¿No creu que la SGAE està adoptant una posició massa vertical, que actua en massa fronts?
També es podria dir d’una altra manera: que activa que està la SGAE amb temes que tenen a veure amb els interessos dels seus socis. Perquè si la SGAE el que fes fos especular comprant edificis per després revendre’ls... Podria fer-ho perquè ningú no ens ho podria impedir. Són diners privats.

Especular és un delicte.
Sí... Es podran criticar les formes, però el contingut, el fons de tot això, és clar, directe, transparent.

Els empresaris teatrals, de fet, no estan gaire contents amb la competència que els crearan.
Alguns estan inquiets. Fa pocs dies vaig parlar amb alguns d’ells i tenen una actitud molt respectuosa... Un altre dels mals dels nostres dies és que prejutgem contínuament.

Espanya és l’únic Estat de la UE on el govern no està discutint què cal fer amb les descàrregues il·legals. Els preocupa?
Hi ha una subcomissió de Cultura al Congrés que ha dit, per exemple, que qui paga el cànon no és el consumidor, sinó el fabricant, cosa que jo fa temps que proclamo. Per què paga? Perquè fa un producte que ven molt més perquè permet fer còpies privades.

La subcomissió fa declaracions. Molt bé. Però es legisla, es debat al Congrés?
Tant de bo. Sap quantes multes ha rebut ja el govern d’Espanya? Sap quantes advertències dels EUA? Què més voldríem nosaltres que el govern actués? Això ens deslliuraria de molts dimonis que se’ns posen a sobre.

Quin és el millor mecanisme per lluitar contra la pirateria?
No ho sé. Això ho han de decidir els legisladors, els jutges... Sap què passa? Com que les mesures que s’han de prendre són impopulars, costen molt. A altres governs d’altres països no els ha costat tant perquè el que fan és governar. I governar vol dir per bé i per mal. Pel camí ens trobem fins i tot amb ajuntaments que decideixen votar en el ple municipal que si el cànon digital no sé què, i se salten tota la legislació internacional... Legislar tot això implicarà, a més, que es podran posar en marxa negocis sostenibles via internet.