Bowie ja és a les estrelles
El gran camaleó del pop, i una de les figures culturals del segle XX més influents, mor als 69 anys víctima d'un càncer que només els més propers coneixien
Bowie, com Picasso, no va parar d'absorbir les tendències artístiques del seu voltant
David Bowie, l'home que flotava amb Major Tom en l'odissea espacial més cèlebre del rock, que ens comunicava que hi havia un starman esperant-nos al cel i que, divendres, conscient ja del seu destí, anomenava Blackstar a un vint-i-cinquè disc d'estudi que ahir va prendre tot el sentit, ja és a les estrelles.
Va morir diumenge a Nova York, als 69 anys, víctima d'un càncer que feia divuit mesos que arrossegava i del qual només tenien notícia els seus cercles més íntims. “La seva mort no ha estat diferent de la seva vida: una obra d'art”, escrivia ahir Tony Visconti, productor de Blackstar (2016) així com de Space Oddity (1969), Heroes (1977) i altres obres mestres dels més de cinquanta anys de trajectòria del cantant. “Vaig rebre un correu electrònic seu fa set dies”, afegia Brian Eno, un altre dels seus més estrets col·laboradors. “Va ser divertit, com sempre. Acabava dient-me: ‘Gràcies pels bons temps, Brian, mai no es podriran'”.
David Robert Jones, nascut el 8 de gener del 1947 a Brixton (Londres), va marxar, si és que això és possible, amb l'elegància, misteri i sentit artístic habituals, aconseguint amb astúcia que, ahir, més que dels seus grans clàssics, es parlés principalment de Blackstar, un disc fet amb músics de l'avantguarda jazzística de Nova York i nodrit de lletres que, després que el fill de Bowie, el cineasta Duncan Jones, confirmés la notícia a primera hora del matí, causaven una gran impressió. “Mireu aquí a dalt. Estic al cel. Tinc cicatrius que no es poden veure. Un drama que no pot ser robat”, cantava a Lazarus. Paul McCartney, Madonna, els Rolling Stones i pràcticament tothom en el món del rock va mostar el seu condol.
El gran camaleó
Més que inventar, David Bowie, com Picasso, no va parar d'absorbir les tendències artístiques que tenia al seu voltant, aportant-hi –això sí– un toc genial que el va mantenir durant dècades a l'avantguarda i el va convertir en l'artista més influent de tota una era. El seu instint camaleònic i visionari el va fer rellevant en camps tan diferents com el glam, la new wave, el pop, l'electrònica i les músiques ambient i experimentals, impossibilitant en tot moment que algú el pogués titllar de previsible. Va començar, com a Davie Jones, flirtejant amb l'estètica mod, però quan l'any 1967, un any i escaig després d'adoptar el nom de Bowie per evitar similituds amb un dels components dels Monkees, va publicar el seu homònim disc de debut, ho feia reconvertit en hippy amb un peu en la psicodèlia i l'altre, en els corrents místics tan en voga aquells anys.
Format en camps com l'art, el disseny, el teatre i –gentilesa de Lindsay Kemp– el mim, Bowie va obtenir el seu primer èxit amb Space oddity, publicada hàbilment només deu dies abans que l'home posés primer cop el peu a la lluna. Per a Bowie va ser el preludi de la seva dècada més creativa.
Ziggy tocava la guitarra
La producció del Bowie glam –moviment patentat pel seu amic, i competidor, Marc Bolan que Bowie, tanmateix, va portar a una altra dimensió– es manté com un dels capítols més fascinants del rock, a més de ser l'aportació estètica més valuosa de l'artista. Es visualitza en personatges com Ziggy Stardust, un extraterrestre bisexual d'imatge andrògina que es convertiria, abans que Aladdin Sane o el Duc Blanc, en el primer àlter ego del cantant (i sense el qual Marilyn Manson, ras i curt, no existiria). En xous, també, marcats per la teatralitat i una banda, els Spiders from Mars, amb l'icònic Mick Ronson a la guitarra, que en l'època tenia pocs rivals. I, finalment, en una creativitat que es posava de manifest en les seves cançons –Changes, Life on Mars?, Five years, Moonage daydream, The Jean Genie– però també en la participació com a productor en discos clau dels seus amics (Transformer de Lou Reed, Raw power dels Stooges o All the young dudes de Mott The Hoople).
Quan Bowie va fer morir Ziggy Stardust en un concert l'any 1973 al Hammersmith de Londres, ja hi havia, però, un altre monstre engendrant-se: el seu propi. El primer veritable mal disc de Bowie, Tonight, encara tardaria més d'una dècada a arribar. Però, des de mitjan anys setanta, Bowie va combinar les seves mutacions amb les drogues dures, gires d'estadi sense massa sentit i estirabots (quan va dir que a la Gran Bretanya li calia un líder feixista) atribuïts, anys després, als estupefaents.
Sempre al dia
A diferència, però, de la gran majoria dels seus companys de generació, i a pesar del seu interès creixent en el cinema, Bowie c va continuar sent un artista vigent en dècades posteriors. Let's dance, l'any 1983, amb producció exquisida de Nile Rodgers, ho va petar amb singles tan poderosament disco com Modern love i China girl. Anys després, Hours (1999) –amb apunts techno– i Heathen (2002) –de nou amb Visconti– el feien sonar rigorosament contemporani. I, tot i que ja feia vuit anys que no oferia concerts, The next day (publicat quasi per sorpresa l'any 2013) va ser aclamat com un dels seus millors treballs en una pila d'anys. Blackstar, a les botigues –com The next day– el dia del seu aniversari, per la seva part, figura ja entre els testaments més colpidors del rock. Bowie, com augurava en un dels seus últims temes, ja és “lliure com un ocell”. El rock, en contrapartida, perd un dels seus grans símbols.
