Com un congressista nord-americà juga amb la vostra hipoteca
Dilluns passat, 228 congressistes republicans i demòcrates dels Estats Units premien el botó vermell del seu escó contra el pla de rescat dissenyat per l’administració Bush per injectar liquiditat als bancs nord-americans empestats pels actius tòxics de les hipoteques subprime. Van trencar disciplines de vot que posaven en perill la reelecció dels seus càrrecs als districtes, perquè sabien que el ciutadà no els perdonaria el suport a una mesura que costava diners als nord-americans i només servia per salvar els rics dels seus errors.
Però més enllà d’estratègies polítiques locals, el seu vot negatiu va trasbalsar el sistema econòmic mundial. Aquell dia, Europa ja havia viscut una cadena de fallides bancàries –Wachovia, Fortis, Bradford & Bingley i Hypo Real State–, de manera que el pla de rescat de George Bush era vist per inversors i banquers com la píndola miraculosa per superar el sotrac. Fracassada aquesta possibilitat, el pànic es va apoderar de les borses. Wall Street va registrar pèrdues històriques i els parquets europeus i asiàtics es van llevar amb descensos importants.
El pànic dels rics el paguen els hipotecats
I tot plegat ens ha de preocupar, als qui no en tenim ni cinc a la borsa ni som clients dels bancs imprudents que van concedir crèdits a clients d’altíssim risc –les famoses subprime– i van vendre aquests actius al mercat internacional? Doncs sí. Perquè per la mateixa raó que s’enfonsaven les borses, pel pànic dels inversors de pensar que demà la crisi pot ser pitjor, el termòmetre de les hipoteques a Europa, l’euríbor, marcava un màxim històric i se situava en el 5,5%.
L'euríbor és l’indicador de referència en el mercat interbancari, és a dir, el tipus d’interès que cobren els bancs que presten liquiditat a d’altres. Funciona com la llei de la oferta i la demanda, a més liquiditat disponible, més barat es compra el diner, i a la inversa.
Però en l’escenari actual, a les lleis de mercat s’hi afegeix el factor de la desconfiança: “la manca de transparència en la gestió de la crisi ha fet que els bancs es mirin amb recel els uns als altres. Una entitat amb liquiditat no està disposada a córrer riscos si no és perquè en traurà una rendibilitat molt elevada, i aquesta desconfiança entre bancs explica per què l’euríbor es dispara ara”, argumenta Antoni Serra Ramoneda, catedràtic d’Economia de la UAB i expresident de Caixa Catalunya.
La malfiança entre bancs és tan exagerada que el fet que finalment el pla de rescat bancari de l’administració Bush hagi sortit endavant en segona volta no ha rebaixat tensions als parquets borsaris ni a l’euríbor, que encara ha repuntat una mica més.
A parer de Lluís Peralta, gestor de Gaesco Gestión, la tensió entre bancs hauria de relaxar-se una mica “davant el cop d’efecte bèstia que es buscava amb el pla Bush”. Per a aquest gestor borsari, si bé té una utilitat real perquè injectarà liquiditat als bancs comprant-los els actius tòxics, “també serà un placebo per als qui no tenen problemes. Calmarà els ànims i reduirà atacs de pànic, almenys temporalment”.
El pitjor moment de l’euríbor
En un escenari econòmic de normalitat, sense la presència d’actius tòxics en el sistema financer mundial, qualsevol banc podria recórrer al mercat interbancari per sol·licitar liquiditat a un preu raonable. Ara però, “aquest mercat està congelat, i l’únic recurs que els queda és el Banc Central Europeu (BCE), que té el diner a un 4,25%, però com tota empresa, té un balanç que li marca un límit, el crèdit no és infinit”, destaca Lluís Peralta.
Aquesta limitació és, justament, un altre focus de pressió que fa que les nostres hipoteques es mantinguin cares, perquè el poc líquid que circula cotitza a preu d’or. El BCE va decidir dijous mantenir els tipus d’interès al 4,25%. Tot i així, els experts no esperaven miracles si s’hagués abaratit el preu del diner. Antoni Serra Ramoneda insisteix que “donada la situació de desconfiança extrema, si es rebaixés el tipus és molt probable que l’euríbor no es mouria perquè ja està molt per sobre del tipus bàsic i no comportaria avantatges”.
L’euríbor no hauria de superar el tipus de l’eurozona en més de 0,50 punts, és a dir, que aquest indicador hauria d’estar en el 4,75% com a màxim i no en el 5,5% actual. I si no es compleixen aquests paràmetres és precisament per la desconfiança i la por a la fallida dels bancs.
Queda demostrat, doncs, que en el món de la paranoia de la crisi, els manuals de teoria econòmica són paper mullat. Des que l’agost del 2007 va esclatar la crisi de les hipoteques escombraria als EUA, els analistes consideraven el factor pànic com a “determinant per explicar una caiguda exagerada tenint en compte les dades macroeconòmiques que s’anaven publicant, com el PIB i l’atur”, però la situació actual “ja és real”, conclou Lluís Peralta.
