El passat... va ser millor

El retorn de Police és un estereotip en tots els sentits: una gira de grans èxits protagonitzada per uns músics madurs amb un alt nivell de professionalitat que engreixen els comptes corrents gràcies a ressuscitar una part d’ells mateixos que ja havien donat per acabada confiant en la santa nostàlgia.

És la “seva” nostàlgia (perquè deuen estar plens de bons records personals) i la d’un públic d’una generació que està passant amb prou pena la crisi dels quaranta i que enyora aquells temps en què anaven de marxa, evadien responsabilitats, tenien un llibre obert sense fills ni obligacions laborals inevitables i encara creien en l’amor etern.

El concert de Police és per a ells una excusa per reviure aquelles sensacions pletòriques d’un moment que ja no tornarà mai més. Però per molt que s’intenti enganyar el temps, la màgia s’acaba perdent i, en el millor dels casos, poc després del concert. El problema és quan el desencant arriba en el mateix espectacle, quan l’espectador pren consciència davant els envellits Police que ja no són els mateixos. Que poden tenir grans cançons i fer un bonic espectacle, però aquella química intangible que fa dels artistes unes grans estrelles del rock ja no existeix. Que la seva força de voluntat no prové del cor, sinó d’un contracte.

El més dur és adonar-se que en aquesta gira tot és un decorat per fer veure el que van ser els Police, i que ara, amb data del 2008, ja no ho són. Aleshores és quan el pobre seguidor que ha volgut reviure una etapa apoteòsica de la seva vida s’adona que ell tampoc és el jovenet que saltava a les discos. Només queden dues solucions: passar pàgina i gaudir del present o lamentar que els temps passats van ser millors. Si fem cas de la memòria, sempre seran millors