Un any, quinze cares
Els personatges destacats del 2013 representen una societat en constant evolució i amb voluntat de canvi però també un món encara amb guerres i corrupció
Reconeixement unànime a l'esperit innovador del papa Bergoglio
El gener del 2009 el món va celebrar l'ascens al poder de Barak Obama com l'esperança d'un gran canvi. L'endemà del nomenament del primer president negre dels Estats Units, aquest mateix diari va proclamar des del seu editorial que estava naixent “una nova era”. Quasi cinc anys després el món ha seguit girant cap al mateix costat i la tan esperada revolució Obama ha quedat en una evolució normal de les coses.
Fent menys soroll, quasi d'improvís, des del març passat un home vestit tot de blanc està fent tremolar els fonaments d'una institució que tothom creia immutable i inalterable al pas del temps. Probablement, mai no hi ha hagut tanta unanimitat periodística arreu del món com en aquest 2013 en el moment de designar el personatge de l'any. Jorge Bergoglio, el papa Francesc, ha estat sense cap mena de dubte el nom més destacat i fins i tot el mateix Obama el cita ja als seus discursos com un referent de canvi.
D'un altre color, el verd de les samarretes, i més propera, i potser també necessària, és un altre tipus de revolució que ha endegat un altre dels personatges de l'any. Es tracta d'Ada Colau i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca que han aixecat l'edifici de la lluita social sobre els fonaments que van posar els indignats del 15-N.
Altres personatges, com Artur Mas, han tingut significació i protagonisme aquest any però, per tot el que s'anuncia, el seu any bo ha de ser el 2014. Ho explicarem, ho llegiran.
La revolució Francesc
Mireia RoureraHa estat escollit home de l'any per la revista Time perquè realment el que ha fet el papa Francesc en pocs mesos era del tot inimaginable en una Església neocon que havia tocat fons. El seu mestratge i la seva senzillesa i bonhomia, que són missatges més que pures anècdotes, l'han convertit en un líder mundial. Els canvis que està fent a l'Església són de fons i de forma d'un home que ha abandonat el pedestal de papa i s'ha presentat com a bisbe de Roma, per tant, pastor. Ha confiat la gestió de l'església en un òrgan col·legiat i ha començat a fer neteja amb mà ferma, començant per les finances i el banc del Vaticà.
Després de més de tres dècades d'una Església –primer a mans de Joan Pau II i, després, de Benet XVI– que no va avançar pel camí obert pel Concili Vaticà II, que l'hauria situat en el temps real en què es vivia i, per tant, que estava abocada inevitablement al reduccionisme i a ser testimonial, el papa Francesc ha iniciat el que ja es considera una “segona primavera eclesial” o el “postconcili” on l'Església mira el món i deixa de mirar-se el melic. El canvi de rumb l'ha fixat, paradoxalment, anant al missatge original, “a Jesús”, que, després de 2.000 anys, s'esdevé ara revolucionari.
Francesc ha demanat bàsicament tres coses: que l'Església no condemni, que sigui misericordiosa i acollidora i que atengui els pobres. Aquestes tres prioritats ho canvien tot entre altres coses perquè donen cabuda a frases com: “Qui sóc jo per condemnar...? un homosexual?”
El papa Francesc ha demanat als capellans que siguin pastors i facin “olor d'ovella” i, sobretot, que perdonin, que deixin de parlar sempre del mateix: que si els gais, que si l'avortament..., i acullin tothom sense jutjar. Tal com estan les coses i en una societat marcada per un capitalisme salvatge Francesc s'està erigint en un contrapoder, en el representant de pobres i desheretats. Ha condemnat bisbes que ostentaven riqueses i ha dit que li fa vergonya veure un capellà “amb l'últim model de cotxe”.
Alhora Francesc és aquest papa que demostra tenir febleses d'home normal i corrent, que s'entusiasma pujant amb un 2 CV descapotable o amb una samarreta de futbol, que confessa que de jove va fer de porter de discoteca, que abraça un pres o un malalt i que, a més, contesta cartes o es posa al telèfon si el truca un fidel. És un home que, diuen, a vegades vagareja per Roma per estar en contacte amb la gent i fa anar de bòlit els serveis de seguretat. Que va a Assís, bressol de Sant Francesc, i va a dinar amb els pobres, preferint-los als prohoms importants que s'hi volien fotografiar.
També és l'home que amb mà ferma ha dit que vol canviar la doctrina i ha convocat un sínode de bisbes per acceptar, entre altres coses, que l'Església accepti donar els sagraments als catòlics casats per segona vegada (que posa en dubte, per exemple, la indissolubilitat del matrimoni) o que s'accepti el matrimoni gai. I a més ha demanat a totes les diòcesis del món que hi diguin la seva en un intent de conèixer de primera mà el que passa realment al món.
Jesuïta i argentí Jorge Mario Bergoglio és molt jesuïta i molt argentí. Tots els seus anys a Sud-amèrica i amb la realitat més dura del tercer món ha obert l'esperança a una reconciliació amb la teologia de l'alliberament, la que està al costat dels pobres de l'Amèrica Llatina. Beatificarà monsenyor Óscar Romero i duu “Pere Casaldàliga al cor”, tots dos amonestats pel Vaticà de Joan Pau II, i critica obertament “aquesta societat malalta” que mira impassible el drama dels immigrants que volen arribar a Occident i s'ofeguen a l'illa de Lampedusa.
És un dels homes més poderosos del món a qui el Tea Party ha acusat de marxista. No agrada als sectors més conservadors i a les congregacions més ultres. Però a ell li és igual. Va a pinyó fix.
